Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Suki Kim: “És increïble la quantitat de drets humans que vulnera cada dia Corea del Nord”

“La diferència és que les elits tenen més accés al menjar, però la falta de llibertat i la por són absolutes” 

Suki Kim va néixer a Corea del Sud i des dels 13 anys viu als Estats Units. Publica Sin ti no hay nosotros (Blackie Books), en què relata els seus mesos infiltrada a Corea del Nord com a professora d’anglès en una universitat per a l’elit del país, portada per uns missioners a Pyongyang. Descriu en primera persona escenes esgarrifoses i asfixiants de com es manipula els joves i com se’ls menteix sistemàticament.

Per què el seu interès per Corea del Nord?

Hi he anat diverses vegades, des de l’any 2002, per intentar entendre com funciona el sistema. Ningú pot entrar a Corea del Nord, i controlen tota la informació que surt del país. Ni jo esperava que el control al país fos tan absolut. Quan es veu alguna imatge de la Terra des de l’espai, tot el món apareix il·luminat menys Corea del Nord, que és una taca negra. El que vaig descobrir aquells mesos és que allà tot és així, tot està sota control. Aleshores vaig entendre per què no podem saber gaires coses del país, perquè és l’estat més controlat que ens puguem imaginar.

Inimaginable el 2015.

La informació que tenim sobre Corea del Nord és la que ens ofereixen els desertors. Ara mateix a Corea del Sud n’hi ha uns 27.000, i n’hi ha molts més a la Xina, que van creuar la frontera en algun moment. A través de les informacions d’aquesta gent, et fas una idea de com funcionen les coses. Jo he fet moltes entrevistes amb ells en diferents països com la Xina, Laos, Mongòlia i Corea del Sud. Es poden obtenir detalls sobre els camps de concentració, que són horribles. Són gent que surt dels esglaons més baixos de la societat, i són els casos més extrems. Sabent això, creia que les elits ho tenien molt millor. Quan m’hi vaig poder infiltrar, vaig veure que la gran diferència és que tenen més accés al menjar. Ara bé, la falta de llibertat i la por amb què viuen són absolutes.

Explica al llibre que els seus alumnes no tenen cap tipus d’oportunitat de pensar per ells mateixos, i que menteixen constantment.

En el nostre món pensem que les mentides són unidimensionals, i que el que menteix és mala persona. Però en aquella societat vaig entendre que les mentides poden servir per sobreviure. És part de la vida allà, una de les bases del món en què viuen. Tenen un món que és una mentida constant, és normal que menteixin. Els fonaments d’aquell país són una mentida. Tenen l’hàbit de fer-ho. Allà la veritat no és una cosa noble, la situació és complexa.

¿Ells es creuen realment tot el que se’ls explica? ¿Que són una potència internacional?

M’imagino que alguns sí, però encara que alguns no ho creguessin, intentarien creure-ho. Simplement per sobreviure. Se senten impotents perquè no poden canviar res... Si se’ls diu alguna cosa que perceben com a equivocada, no tenen intenció de fer res per discutir-ho. És una carència de poder tan extrema que és inimaginable. Si tinguessin un moment de dubte, de plantejar-se que el que se’ls explica no és cert, tampoc no sé què podrien fer amb aquesta informació.

Aleshores, ¿no hi ha esperança que les coses puguin canviar?

No hi ha bones perspectives. Vaig adonar-me que aquest sistema està dissenyat tan detalladament que no queda la més mínima escletxa per pensar de manera divergent. Quan ho veiem des de fora, ho veiem com una frustració. Com poden viure així? S’explica perquè és una presó. Si saben alguna cosa, el sistema ofega aquest coneixement, i fins i tot si arribes a qüestionar segons quines coses, ho oblides i tornes enrere perquè has de viure en el sistema. Han d’estudiar i aprendre coses sobre el gran líder tots els dies de la seva vida, i hi ha persones que fan torns per vigilar l’edifici on viu. Han de passar la nit fora, protegint l’edifici. No sabia per què ho feien, perquè ho guardaven amb molt de secretisme, però vaig descobrir que ho havien fet tota la vida. Ho fan tots els nord-coreans. Una vegada els vaig preguntar si no tenien molt fred, i em deien que no era qüestió del temps que feia, de la calor o del fred, es tracta del gran líder.

Una condemna.

Al llibre els descric com a soldats i esclaus, però és que no han conegut cap altra cosa. Encara que per un moment pensessin que el gran líder no és tan meravellós com els han volgut fer creure, no podrien fer res.

Reconeix que estava obsessionada amb Corea del Nord. ¿És una obsessió que ja ha superat o es manté?

Segueixo pensant-hi molt. Però crec que ja no sento tanta curiositat. Tinc la sensació d’haver arribat al final del que volia obtenir. Vaig fer tot el que bonament vaig poder, vaig dedicar anys a aquest llibre, vaig entrar allà amb informació falsa. Ara ja no m’hi deixarien tornar a entrar.

¿Hi va anar també per trobar alguna cosa més sobre les arrels de part de la seva família?

La meva història personal és la d’una immigrant. La migració no va ser la meva opció, jo tenia 13 anys. El concepte de perdre la llar i no ser capaç de tornar-hi, veure’t separat de la família, l’entorn i tot el que coneixes... Crec que aquesta és la clau de la divisió coreana. D’un dia per l’altre esteu separats i el món ha canviat. El fet que el món canviï i sigui diferent cadascú ho viu d’una manera, sobretot si ets adolescent. Jo sóc escriptora, i vaig perdre la meva llengua. Vaig perdre la capacitat d’expressar-me, i crec que aquest trauma em va portar a sentir una empatia més gran pel conflicte. Vaig poder comprendre millor el dolor de la generació que va veure Corea partida en dos. L’experiència de perdre la llar, els fills, la seva història i tot el que coneixien. Per fi el 2002 vaig aconseguir entrar per primer cop a Corea del Nord, i a nivell intel·lectual em va semblar un problema impossible de solucionar. Un problema inimaginable. És increïble la quantitat de drets humans que s’hi vulneren.

I no s’hi fa res.

Parlem de l’Alemanya de Hitler i la situació històrica que van viure amb vergonya, perquè vivíem tranquil·lament mentre milions de persones morien a les cambres de gas. Doncs bé, a Corea del Nord hi ha 25 milions de persones vivint en unes condicions que a mi em resulten inimaginables des de fa més de 60 anys. Hi ha molta gent indefensa, i no pots fer res per ajudar-los. El món tira endavant i fingim que aquella dictadura no existeix.

¿Vostè se sent coreana o nord-americana?

Totes dues coses. Sóc ciutadana del món.

Als Estats Units també hi ha espionatge, d’un altre estil, com va denunciar Snowden.

Qualsevol tipus de societat organitzada té els seus problemes. Els Estats Units ara mateix fan força vergonya. Han comès molts errors en política internacional, i la seva política és la que va crear la divisió a Corea, però no crec que els dos sistemes es puguin comparar, ni el seu grau de llibertat. No estic dient que el món lliure sigui perfecte, de cap manera, però el dret bàsic d’estar viu, la capacitat de poder desplaçar-se i poder parlar i tenir una educació, tot això hi és.

L’educació és la clau per a la llibertat, però vostè va conèixer una escola que feia tot el contrari.

Aquella escola era un lloc molt estrany. Des de la perspectiva del govern nord-coreà, més enllà de la figura del gran líder, hi ha un munt d’informació enganyosa que estan disposats a facilitar als seus estudiants. Els diuen que jugar a bàsquet els farà més alts... Així no aconseguiràs que els teus ciutadans siguin grans científics, si se’ls ensenya coses que no són certes i són ridícules. Fins a cert punt, allà l’educació serveix per fer-los tornar estúpids. L’educació pot ser la via cap a la llibertat, però allà és la via de la repressió.

¿Va témer per la seva vida mentre era allà?

Sí. Com més coses aprens sobre el sistema, més consciència tens de com de perillós pot arribar a ser. Si hagués estat treballant com a missionera, no m’hauria passat res. El problema és que jo estava fent una cosa que se suposava que no havia de fer, estava prenent apunts de com funciona allò.

D’on va treure el valor per fer-ho? ¿Va ser curiositat d’escriptora o més aviat va ser un compromís per ajudar-los?

El llibre està escrit des d’una perspectiva no personal, jo en dic de no-ficció creativa. És el meu diari. Plorava cada dia, era un lloc asfixiant, depriment, i em sentia així sempre. Crec que era un tema que m’obsessionava, i vaig sentir una espècie d’obligació moral. Com a escriptora, vaig entendre que quan has d’escriure una història estàs obligat a fer-ho, aquella història és allà i has d’explicar-la. És la convicció de l’escriptor. Passi el que passi, he d’explicar aquesta història.

Prefereix la realitat a la ficció?

Em dedico a totes dues coses, i vull seguir escrivint ficció.

¿Corea del Nord seguirà igual d’aquí deu anys?

Depèn de nosaltres. El règim de Kim Jong-un no es mourà ni cedirà gens. N’hi ha que diuen que el sistema del gran líder s’està estovant, però és impossible. Com pots suavitzar un règim absolutista? La gent que viu allà està sota un control tan ferri que no sap què és internet. La llibertat depèn de nosaltres. Cal instigar a la llibertat Corea del Nord, perquè ells no canviaran el seu sistema.

Seria possible un canvi pacífic?

L’únic que serviria per desmantellar el sistema és la informació. A l’escola fingien que hi havia internet, però l’únic que podia buscar en aquest internet era Kim Jong-un. Aquest és el món al qual tenen accés. Si hi escriuen qualsevol altra paraula, comprovaran quina és la realitat d’aquest suposat internet. El control és molt ferri, i és una situació molt fràgil, d’altra banda. El mite del gran líder en el món del 2015. La informació és l’únic que pot fer trontollar les bases d’aquest règim, fer entrar informació dins el règim. Però sabem que el règim no permetrà que passi.

Suki Kim va néixer a Seül i als 13 anys va emigrar a Nova York amb la família. Va debutar com a escriptora amb una novel·la, The interpreter. El seu segon llibre, Sin ti no hay nosotros (un títol que fa referència al líder nord-coreà, Kim Jong-un), publicat per Blackie Books en castellà, és el dietari de la seva estada de sis mesos en una universitat nord-coreana, on va comprovar el grau de desinformació i manipulació amb què el règim controla també els fills de les elits del país.

Visibilitzant l'assetjament sexual