COMPTAR ELS DIES es fa en situacions especials. Els compten els primers mesos i anys els pares novells (o els diaris joves), per tenir més coses a celebrar i perquè les primeres passes vitals generen més intensitat. I els compten els presos, sobretot els condemnats, d'aquí deu venir això de tenir els dies comptats. Avui obrim la portada amb una xifra gegant, aquest 644 que deixa escrit un trist rècord de dies de segrest de les cooperants de Metges Sense Fronteres a Kènia alliberades ahir. Han tornat a la vida, literalment, i això per desgràcia no voldrà dir tornar de forma immediata a la vida normal, perquè estem parlant de 21 mesos de foscor. Els segrestadors havien fet arribar fa uns mesos "una prova de vida" de la catalana i la madrilenya. És un concepte tècnic, però que prova tot el contrari, era la prova que allò seu no era vida. I ara què? Doncs toca assumir que la discreció ha estat clau en el procés, i respectar la mateixa discreció que demanen les famílies per aquest retorn a la societat lliure de la Montserrat i la Blanca. Això ha de ser compatible amb la denúncia de la barbàrie, ha de ser aprofitat per fixar-nos en què passa en aquests països, ha de servir per posar en valor els riscos que corren els cooperants, i ens ha de permetre recordar, a cadascun de nosaltres, tot el que hem fet aquests 644 dies. Aquesta és la prova de vida lliure, tot el que hem pogut fer. I aquest és l'estímul més clar per no tenir cap dubte de la nostra responsabilitat a l'hora de lluitar per les llibertats, punts de partida per aspirar a vides plenes.