Cadascú acaba vivint en la seva bombolla. És lògic i a més sol proporcionar cert confort, però té el perill que acabis donant per unànime un estat d'opinió. És saludable sortir-ne i escoltar veus diferents, i és bàsic que hi hagi intermediaris, persones que tinguin la voluntat d'incomodar les diverses bombolles, qüestionar-les. Sobretot si ho fan amb ganes de convèncer, no per provocar, perquè el provocador de guàrdia acaba sent un figurant de luxe útil per cohesionar encara més la bombolla. L'optimisme (que ratlla l'eufòria) generat en el sobiranisme amb l'acceleració del procés cap a l'estat propi incorpora riscos evidents. Hi ha el risc que la gent que no forma part de l'onada sobiranista aposti per no parlar, per la presumpta comoditat d'un silenci que en el fons acabarà sent perjudicial. No em refereixo als que s'hi oposen de manera radical, els d'una altra bombolla, que aquests no callaran, sinó els que no ho veuen clar o el debat els fa mandra però no volen assumir el paper públic d'aixafaguitarres. Hi ha també el perill que no s'abordin amb prou franquesa les dificultats del procés. Com que l'espanyolisme més ranci fa córrer l'argumentari de traves de manera interessada i amb to apocalíptic, poden provocar una reacció d'arrogància que minimitzi les dificultats. Els problemes hi són i és essencial preveure'ls tots per no fer el ridícul. I hi ha un tercer risc: que el full de ruta cap al referèndum tapi el debat social. Que s'instal·li la tendència al suport incondicional i al "ja discutirem el model més endavant". La política necessita alternatives, abordar les prioritats. El màxim consens sobre cap on anem ha de ser compatible amb el debat seriós sobre les retallades passades i les futures, i sobre un estat que també ha de ser ben propi, el del benestar.