Velles receptes plenes de contraindicacions

IMAGINEM-NOS que a algú li encarreguessin la gestió mediàtica del cas Urdangarin i que, pel mateix preu, disposés de la màquina del temps per poder tornar enrere. Parlo d'una hipòtesi clarament avantatgista, la de -sabent com ha anat tot fins ara- tenir una segona oportunitat. Em sembla evident que aquest algú conclouria que ha estat una cadena d'errors imparable. I cada error ha empitjorat la situació. És un cas de manual, la mateixa sensació d'impunitat amb què es gestionaven els comptes i negocis de Nóos va servir per afrontar-lo des de la casa reial quan es va començar a fer públic l'escàndol. Primer negar-ho i després intentar encolomar-lo a un soci. Com s'ha vist, el soci, sentint-se acorralat i traït, ha passat a ser un dels grans enemics, i ha anat filtrant documents i correus que han generat un judici paral·lel. Més errors: pensar que es pot evitar que la infanta declari quan ho han fet desenes de testimonis, alguns per petits contactes amb Nóos. Un altre, potser el principal: una desimputació que, en lloc d'aclarir res, afegeix noves suspicàcies. Fins i tot des de la percepció que a la infanta se li tenen ganes per ser qui és, que la societat pensi que per ser qui és té un tracte diferent la perjudica més, perquè precisament dóna proves als que partien del prejudici. Si hi ha una lliçó a aprendre d'aquest nou món mediàtic tan incòmode per als vells poders és que sempre es pot caure més avall. Que receptes del passat com guanyar temps, esperar que se n'oblidin, mirar de tapar-ho amb un altre escàndol, no és només que no facin efecte, és que fan el contrari: són receptes carregades de contraindicacions i efectes secundaris. Confirmen que tot pot empitjorar.