16/05/2012

Viatge llampec i sentit tragicòmic

1 min

De tots els gèneres, només em crec la tragicomèdia. És l'únic de debò, i no per acumulació dels dos que combina, sinó pel sentit del ritme, per com els encadena. No és sumar una mica de cada, la gràcia està en l'oportunitat, en el moment adequat: la comèdia apareix just quan més se la necessita per rescatar-nos. A vegades és mèrit dels protagonistes. Un bon amic ha estat unes setmanes entre la vida i la mort, i ara que se n'ha sortit del tot puc dir que a la sala d'espera família i amics hi van plorar i hi van riure. I ja a l'habitació, quan es va començar a recuperar, es va reproduir el mateix procés. Revivint els moments de màxim patiment i angoixa, en què tot penjava d'un fil, algú recorda quan va entrar una dona per error a l'UCI, li va estrènyer la mà i li va donar ànims amb el nom equivocat (s'havia confós de malalt) i és impossible no esclatar en rialles. No tothom té el sentit de l'humor d'en Xavier i família per generar el punt d'inflexió, per això l'atzar intervé amb precisió i envia un maleït llamp a l'avió d'Hollande quan es dirigia cap a Alemanya i trenca tot el ritual, tota la cerimònia. El gest de ser investit president i emprendre el vol cap a engendrar Merkollande queda ridiculitzat per les bromes i interpretacions sobre l'origen i simbologia del llamp. En plena tragèdia grega i europea, tots ens agafem a l'incident per esbravar-nos. I riem per no plorar.

stats