LA DEMOCRÀCIA espanyola no garanteix que els residents a l’estranger puguin exercir el dret a vot. Ben al contrari, amb una sèrie de traves burocràtiques, exigències, lentituds i paranys aconsegueix que demà només 10.258 catalans residents a l’exterior, el 5,8% del cens, tinguin opció de votar. Una vergonya. Un escàndol colossal. No hi ha substantius prou gruixuts publicables. Ja va passar a les catalanes, es van fer queixes formals. I no ha passat res. Silenci administratiu. Toca fer un pas més, endurir el to i la denúncia, enfadar-nos de veritat. Tot això passa malgrat la feina incansable, voluntària i abnegada d’associacions de residents a fora, que miren de facilitar de forma amateur el que les ambaixades i el personal (a sou de l’Estat, o sigui nostre) dificulta. No és coherent parlar del dret a decidir i demà no anar a votar, ho he escrit i ho repeteixo. Però és molt més greu voler-ho fer i que t’ho impedeixin. El món ho ha de saber. I s’ha d’arreglar urgentment. La tragèdia ja té dimensions de frau electoral i antidemocràtic si només és pura incompetència. Si hi afegeixes indiferència cap al dret a vot ja és un cas de jutjat de drets universals. I quan algú tem, com a les passades eleccions, que en el cas dels catalans que viuen a fora hi pot haver una motivació extra per posar-ho més difícil, el rerefons és d’una gravetat extrema. Només que algú tingui indicis per sospitar-ho dibuixa la pitjor imatge en un estat de dret. I les sospites no s’acaben amb explicacions burocràtiques que escandalitzen més encara, s’acaben permetent votar a tothom.