Ha quallat el nom: en diem el procés . Salvar el procés, aturar el procés, guardians del procés, pel bé del procés.... Tot el que té i tindrà de kafkià (o sigui, d'angoixant i opressiu, segons l'IEC) el projecte cap a l'estat propi ens ho hem guanyat amb aquest bateig literari i agosarat, d'alt risc. I, de fet, el pols principal des del 25-N és entre la ficció i la no-ficció, en la confusió de desitjos i realitats, a una banda i l'altra. Trobo entranyables els que donen per morta i enterrada el que ells anomenen "l'aventura imprudent de Mas". Ho fan des d'alguns despatxos, pensant que el verb despatxar , en el sentit d'acabar una cosa que no convé, encara el poden conjugar entre quatre. Són els que no van entendre res l'11-S ni ho havien vist a venir i es van haver de mentalitzar a corre-cuita abans de les eleccions. Ho van patir de forma tan accelerada i virtual que el 25-N van acordar, unilateralment, que el malson s'havia acabat, com si aquella gent que va votar tingués amnèsia. I ho mantenen, tot i que els fets no els acompanyin. És admirable la seva seguretat (són dècades exercint el dret a decidir entre quatre). Sonen tan convincents que poden arribar a ser uns bons aliats, involuntàriament (tret que siguin dobles espies, tot podria ser). Perquè entre la seva convicció assegurant que això que sembla que es mogui en realitat no es mou i la nostra capacitat provada per dividir-nos i disparar-nos al peu, comença a ser creïble que el procés guanyi a base de despistar els seus rivals. El risc de la tàctica és que despisti també els seus impulsors.