AVUI EL PARE fa 80 anys. L’hi dec tot, a ell i a la mare. No hi cabria en vuitanta articles. Diré una de les coses importants que li admiro: l’orgull de poble. No és arrogància, és amor propi, la naturalitat de reconèixer els orígens humils, la capacitat de lluita per superar-los, i la voluntat de no renegar-ne mai. Avui fem un diari especial amb castellers escampant pel món la voluntat democràtica. Adoro aquest teixit associatiu i el conec bé gràcies al pare. Me’n sento fill. De petit l’acompanyava a reunions: era la manera de veure’l, parava poc a casa. Com la gent que s’arremanga a cada barri i fa el que està per fer, perquè algú ho ha de fer. Gent espavilada, imaginativa i tenaç que s’estima el que té entre mans: ciutadania en estat pur. Van de cara i es troben a les places per celebrar que passen coses, lluny dels despatxos on es conspira perquè no passi res. Sempre han estat ignorats, menystinguts. I han continuat treballant. Ara a vegades se’ls ridiculitza i d’altres fins i tot se’ls vol criminalitzar. Perquè són imparables, això ho tenen. Quan algú se’n fot estic a punt d’ofendre’m: mai ve de gust que es riguin de ton pare. Però miro de reaccionar com ell, que fa 80 anys que penca amb un somriure i diu “Deixa’ls fer”, i continua a la seva, que sol ser la de tots. Si em pregunten com acabarà el procés, responc que bé, segurament. Vull dir que per tot el que depengui dels milers de castellers d’ahir, el que depengui de la bona gent autoorganitzada i entusiasta, els que tenen l’ADN del pare, no hem de patir.