Quan el bon cinema entra a les aules

Tots recordem la nostra vida a les aules de manera desordenada, poc cronològica, amb els moments d'impacte emocional que van quedar gravats per sempre. Quan som pares l'aproximació a l'escola és més freda, més teòrica, perquè hi ha una barrera definitiva: del que passa entre aquelles parets en rebem inputs però mai la fotografia sencera. Ens arriben fets però no veiem les cares ni els tons ni els gestos. I allà dins hi passen moltes més coses que les que retraten les notes i ens resumeixen en les reunions de pares. Per això m'atreuen les pel·lícules que retraten històries de mestres i d'alumnes. Tinc pendent en una llibreta la idea que el Criatures ofereixi les millors cintes sobre educació, i hi serien segur la pel·lícula La classe i el documental Ser i tenir . Les dues són franceses, amb l'idioma de la producció canadenca Monsieur Lazhar , que no descobriré ara (va ser nominada a l'Oscar i acumula premis de la crítica) però recomano. Ofereix en noranta minuts una trama dura que ajunta la mort, la immigració i la passió per educar, que és alguna cosa més que ensenyar. Una cinta en què et bellugues entre el somriure, la tendresa, la tristesa i la tragèdia, sense caure en cap dels extrems, i de la qual en surts amb ganes d'agrair als mestres el sobreesforç que fan treballant amb canalla en edats sensibles la matèria més difícil, que és créixer.