Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

La capacitat d'indignació és il·limitada?

Tendim a percebre i notar les coses en funció del context. En un dia avorrit et pot fer molta gràcia una ximpleria que en un dia molt divertit seria mediocre i passaria del tot desapercebuda. Una bona notícia et pot alegrar una setmana nefasta. Els pares discutim fa segles si la capacitat d'estimar els fills és il·limitada i si som capaços d'estimar-los a tots exactament igual. Els que tenim la sort de no tenir dolor el dia d'una mica de mal de cap estem insuportables, mentre que la gent que té dolor cada dia està eufòrica el dia que en té una mica menys. El que no sé, i m'inquieta per motius obvis, és si la capacitat d'indignació és il·limitada. Hi penso aquests anys, però sobretot aquests mesos, i sobretot aquests dies. No sé si aquella ràbia que va generar Millet inicialment l'hem reproduïda aquests dies. I com la repartim entre tants casos de corrupció. Seria terrible acostumar-nos-hi, i ho seria més tirar la tovallola. L'estat d'ànim col·lectiu és un tema cabdal, en paral·lel a la capacitat de la justícia per resoldre-ho amb agilitat. On ens porta l'acumulació de casos indignants? ¿A la ràbia màxima, a explotar? ¿A la depressió col·lectiva? ¿A l'escepticisme? ¿Al cinisme? Molt més important i molt més greu que els casos concrets són les seves conseqüències sobre la moral de generacions. Moral en el doble sentit, la dels valors i la de la capacitat de ser positiu i treballador en un món que s'autodestrueix. La frustració, el desencís i la decepció amb uns lideratges i uns mètodes de control que han fallat és el pitjor clima per al que més ens urgeix: construir.

Riure, malgrat tot