Del “Cuida’t” al “Cuidem-nos”

ELLA ÉS MOLT GRAN, camina coixa, amb una crossa, se la veu cansada. I és la persona sana de la parella. L’acompanyant. Al seu marit, en cadira de rodes, l’empeny personal sanitari i l’asseuen en una butaca a esperar.

Ell fa cara de dolor, l’aguanta com pot. Ella no li treu l’ull de sobre, i li diu que s’hauria de descordar els pantalons. Ell admet que no pot i ella s’aixeca de cop amb una força de voluntat exemplar, com si no tingués coixesa. Després ens demana ajut als altres, atabalada, perquè li estirem la butaca, i així ell estarà millor. Ell li suplica que s’assegui, que no es cansi, i ella ho farà, esclar, però quan s’asseguri que ell ha trobat la posició.

M’entristeix que estiguin sols, no sé si tenen fills, si vindrà algun parent o amic en algun moment. I m’entendreix com es cuiden. Potser la setmana anterior ell va ser l’acompanyant, en alguna visita per si a ella li posaven una pròtesi al genoll.

Aquesta reciprocitat i entrega són especials, transmeten bones vibracions. No hi ha els nervis ni l’energia d’una parella més jove. No diria que estiguin resignats, tenen ganes de superar el nou entrebanc i reprendre la vida normal, que imagino plena de limitacions. Són prou veterans per saber acceptar el que els passa amb serenitat. Es desviuen l’un per l’altre, cadascú sap que té la parella allà per al que calgui i per al que pugui.

Davant d’aquesta lliçó de cuidar-se em ve al cap un article preciós de la poeta Sònia Moll a La Directa. Lamentava aquest “Cuida’t” que ens diem els uns als altres i suggeria un “Cuidem-nos”. Deia això: “Jo no vull el «Cuida’t, que si no et cuides tu, no ho farà ningú». Vull un «Cuida’t; i si no pots, la societat serà prou solidària, sana, antiindividualista i compassiva per cuidar-te. I que ningú no s’hagi de sentir mai desprotegit i sol»”.