No sé si mai s’aprèn a esperar

COM COSTA ESPERAR. El millor i el pitjor, l’esperança i la desesperança, provenen d’aquest verb tan malparit de conjugar. Anava a dir sobretot quan el que esperes no depèn de tu, però mentiria, perquè res depèn del tot de tu, i tot dependrà en part de com hi reaccionis.

Hi ha defensors de no pensar-hi, en la notícia o veredicte o diagnòstic que t’angoixa. Que sigui el que hagi de ser. Però com pots treure-t’ho del cap si t’hi jugues mig futur, a vegades tot sencer? Intueixes que podries aprofitar el temps d’espera en lloc de perdre’l, plantejar hipòtesis del que pot passar, i anar avançant, madurar-ho, que no t’agafi per sorpresa.

Però els exercicis virtuals no deixen de ser una mentida. Ets més capaç de projectar-te en la pitjor versió que en la feliç, de manera que et generes un patiment anticipat que no et servirà de gaire si es confirma allò que tems, perquè quan sigui de veritat doldrà més i doldrà de debò.

L’opció disponible és distreure’t, entretenir-te, que no vol dir ni capficar-t’hi ni no pensar-hi sinó tot el contrari: mantenir-te ocupat. Però aquesta ocupació, que és ben real, et sembla falsa, saps que t’estàs enganyant a tu mateix, alguna part de tu és ben conscient que t’omples les hores però no el cervell, que el cos fa coses però sent íntimament en cada porus de la pell aquella il·lusió, aquella por. Xerres de coses intranscendents, o fins i tot penses en coses transcendents però no de la transcendència personal i concreta que et fa perdre la son. I quan s’acosta la data cada dia s’empeny més a poc a poc, i quan s’apropa l’hora els minuts s’eternitzen, i quan arriben els segons tot va en càmera lenta. I potser mai no aprendràs a esperar, però has entrenat la paciència, quin remei.