07/12/2016

Un circ que fa honor al seu nom

2 min

LA NOSTÀLGIA DELS PARES a vegades la paguen els pobres fills. Els vols demostrar que els dibuixos que veies tu de nen són els millors, i els badalls de les criatures et confirmen que no n’hi havia per tant.

Vaig tenir una infantesa on el circ era important. En venien de modestos a la plaça de casa, sovint m’hi feia amic, i de nen vaig tenir l’honor d’actuar en una sola funció com a pallasso-torero, fent una substitució a canvi de crispetes. No em van renovar, no coordinava bé la caiguda amb l’envestida de l’home disfressat de toro. Sort que en aquella època no tot quedava gravat en vídeo.

Els pares em duien un cop l’any al Gran Circo Ruso i al Gran Circo Americano, quan la rivalitat era alta i el nivell brillant. Més endavant en Tortell i el Circ Cric em van ensenyar a estimar la bellesa, tendresa, poesia i màgia del gènere.

Com a pare visc l’època en què el circ ja no és el que era. De tant en tant em sento malament portant els nens a algun circ d’on surto més emocionat que ells, i és més pel record que pel que veig. Per això estic tan content d’haver-los portat al Raluy Legacy, que fa temporada nadalenca llarga, fins al febrer, al Port Vell de Barcelona. Ells en van sortir encantadíssims, i jo més, per la satisfacció de veure’ls riure, impressionar-se, gaudir del més difícil encara, l’espectacle més gran del món. No sóc en Jordi Jané, en Piti Español o en Marcel Barrera, entesos en aquest art, però com a pur espectador em van seduir el ritme, el nivell, la varietat, l’enginy del mag presentador, l’agilitat mental del pallasso que organitza una comèdia amb els espectadors, el fitxatge del futbolista freestyle que fa virgueries i l'habilitat trepidant de les joves Raluy. És un circ centenari, de cinc generacions, que fa honor al nom de circ i al cognom familiar, competeix amb la saturació d’oferta d’oci dels nens d’avui, i em permet ser optimista: em confirma que la nostàlgia no sempre s’equivoca.

stats