Si comences ja no ho pots deixar córrer

Ahir vam publicar un oportú reportatge de la Marta Bausells sobre la fal·lera per córrer maratons que aprofundia en el perquè, això que tant ens intriga als que observem el fenomen asseguts. Fa anys que noto en el meu entorn la capacitat de conversió que té l'atletisme. Tinc coneguts que un cop han començat a córrer ja no ho han pogut deixar córrer. Hi ha un component importantíssim de repte personal, d'autosuperació, de plaer per l'esforç, de disciplina i d'orgull. I en alguns casos també de poder-ho explicar, però només faltaria que després de tantes hores suant la samarreta no tinguessin el minut de glòria a la feina. Hi ha alguna cosa misteriosa que ens perdem els que no ho hem provat, que deu tenir a veure amb la solitud, amb l'evasió, amb recarregar unes piles mentre en poses a prova unes altres. I córrer enganxa. El món es va dividint cada cop més entre els que no hem provat l'atletisme i els que fan maratons, els que anem poc al gimnàs i els que no en surten, els massa prims i els massa grassos, els que no han entrat a les xarxes socials i els que hi viuen dia i nit. Ens fa mandra arrencar i ens costa deixar-ho estar, i en algun cas passem del passotisme a l'addicció. L'autèntica cursa de la regularitat deu ser dominar les passions sense que ens dominin. Dit això, felicito des de l'enveja els que ahir van acabar la Marató. I els que la van començar.