La crisi Com a excusa de mal pagador

Imaginem un matrimoni que s'ha d'estrènyer el cinturó. Ell es posa seriós i proposa que no poden anar més al cinema, i ella diu que no aniran més a sopar a fora, i resulta que ell sempre ha detestat anar al cinema i que ella s'avorreix als restaurants. És evident que tenen una crisi, però sobretot de parella. Quan algú et proposa un sacrifici conjunt, un exercici responsable de solidaritat, la prova del nou és que ell també hi perdi alguna cosa. Si només hi perds tu, no cal ser gaire perspicaç per sospitar que t'estan prenen el pèl. En el cas d'Aznar, que torna com a estadista amb la idea revolucionària que cal carregar-se les autonomies per estalviar despeses, no cal dedicar dues línies (i ja en portem més) a deduir-ne els motius: la descentralització ja li molestava quan Espanya anava bé, com deia ell. Però en això no està sol, ni ho estarà.

Zapatero també ha dit que tantes polítiques diferents són un fre a la recuperació econòmica, i si comencem a jugar a aquest joc, tothom té claríssim que retallaria el que no es creu o no li convé. És una política coneguda com a reunió d'escala de veïns. Els de la planta baixa no troben mai prioritari canviar l'ascensor, i els del pati interior no troben la gràcia a reformar la façana. És una visió simplista, comprensible des de la lògica individual, i molt delatora. Proposa'm una racionalització de despeses i sabré com raones. Digue'm d'on retallaries i et diré què votes.