08/10/2012

Un estat d'ànim propi: la no-crispació

2 min

El que em va agradar més del Barça-Madrid d'ahir va ser l'estat d'ànim al Camp Nou, la tranquil·litat. Va ser un dels duels més igualats, més competits, i no es respirava la ràbia dels últims clàssics. Va ser alhora un dels partits amb més escalfament polític previ, i això tampoc va provocar cap mena de crispació, sinó tot el contrari. La convocatòria per portar estelades i cridar independència havia obert un debat absurd i interessat, el de si era més que un partit de futbol. Obrir el debat ja és una prova que és més que un simple partit, si no ho fos no hauríem dedicat planes i hores a parlar-ne. Però un cop allà, la manera de cantar l'himne, de fer el mosaic o d'animar aquest nou fitxatge que no juga, que comença per in i no és Iniesta demostrava una serenitat i una alegria de les que et fan sentir orgullós. Com ja va passar a la mani de la Diada, qui anés a buscar escenes de mal rotllo es va quedar sense arguments: s'imposa el somriure. Tant la part esportiva com l'extraesportiva van ser exemplars, potser ajudades per la justícia d'un empat que a sobre manté el Madrid a 8 punts. Qui hagi estat a l'estadi en dies de crispació ambiental com el de Figo o algun dels partits escalfats per Mourinho i hi fos ahir podrà concloure que el Camp Nou va sumar al positivisme creat per Guardiola i mantingut per Tito aquest clima positiu, alegre i constructiu que està generant el país. Hem après en molts terrenys que rebolcar-nos en el conflicte ens embruta i que mirar endavant és més útil i saludable. Ahir costava més arrencar crits contra Pepe i Mourinho que càntics culers. Les reivindicacions nacionals cap a l'estat propi estan creant un llenguatge i un to que em permeten començar a concloure que ja tenim una primera estructura d'estat: l'estat d'ànim propi.

stats