06/03/2011

Els debats sense sortida ens maten

1 min

Suposem que té part de raó el Govern quan diu que el tripartit va gastar més del que podia, i imaginem que té raó el tripartit quan acusa el Govern de carregar-li el mort del deute en excés, i donem per bo que l'encerta el Govern quan denuncia poca lleialtat de l'oposició en moments difícils de retallades imprescindibles, i acceptem que té arguments l'oposició per respondre: "Doncs apa que tu!". Entesos. I què? De debò que aquest és el tema? Segur que ens podem permetre el luxe d'anar allargant la picabaralla fins a les eleccions del 22 de maig? Creuen que saber qui té més culpa que el país no se'n surti ens consolarà? Pensen que la prioritat en aquests moments és anar elaborant documents per acusar l'altre o defensar-te a tu?

Hi ha qui em dirà que no m'escarrassi a pidolar un canvi d'actituds, que el sistema partidista és així i que l'electoralisme n'és el motor. De vegades em temo que no és ni tan sols pur electoralisme. És orgull personal, són ferides obertes, és estar atrapat en la bombolla de les declaracions, és el vici d'acusar i de desmentir. No sé si l'actual partidisme és la causa del bloqueig de les solucions o només n'és la conseqüència. Però com que el forat econòmic és gros, si algú no s'esforça a desencallar-ho, la mandra que generen debats tan viciats es convertirà en desesperança. O, pitjor encara, en desesperació. Va, qui comença?

stats