El diagnòstic i l'art d'anunciar-lo

Unes formes desencertades en la gestió del cas PIRMI han anat creant una bola i impedeixen parlar del fons, camuflat entre la picabaralla política. Com més s'estigui a favor dels subsidis més s'ha d'estar predisposat a perseguir els que se l'emporten de manera immerescuda. Toca això i tocarà afinar qui cobra l'atur, i l'economia submergida, i algunes baixes, i la gent que s'arrepenja en llocs de treball de per vida, i tants temes delicats que en les èpoques de vaques grasses permetien fer la vista grossa. Però cal exigir sensibilitat exquisida gestionant aquests casos, perquè s'adreça a un dels esglaons més baixos i perjudicats, i perquè col·locar tothom sota sospita no és ni ètic ni estètic. Els governants han de vestir per dins la bata de metge, no poden fallar ni en el diagnòstic ni en com el comuniquen. Ho assenyalava com a clau l'economista Miquel Puig a l'ARA: cal posar la legitimitat al centre. Compareixences com la d'ahir al Parlament confirmen que Govern i oposició encara s'adrecen més al seu electorat que al seu país, i sobretot s'adrecen massa els uns als altres. Han d'aspirar a convèncer algú més que els seus, han de guanyar-se el crèdit, han d'entendre que la raó també te l'han de donar des de casa els ciutadans disposats a fer sacrificis però suspicaços. La injustícia repartint riquesa no és res comparada amb el risc de ser injust repartint les conseqüències de la misèria.