FA ANYS, en una reunió per fer un projecte de programa radiofònic, algú va començar a parlar de com l'anunciaríem, de com "el vendríem", i ens vam anar engrescant, fins que una veu assenyada va dir, suaument: "¿No seria millor primer acabar de definir què farem i després ja parlarem de com vendre-ho?" Ens vam posar vermells i tot. El programa, per cert, i per sort, no es va arribar a fer. Però des de llavors he anat observant una creixent obsessió per com vendre la realitat, i he notat que en molts casos són superiors els esforços de venda que els que es dediquen a treballar aquesta realitat. Crec -o vull creure- que això s'està acabant. La crisi de consum i de confiança també té a veure amb haver "comprat" autèntiques estafes. Comencem a estar immunitzats davant del màrqueting sense substància. És essencial, com sempre, vendre bé les coses, però ho és més que existeixin, que tinguin veritat, que siguin creïbles. Ens han venut massa motos, en tots els sentits. Hi ha més suspicàcies, tot està sota sospita, la comunicació és més subtil, i els assessors s'han de reciclar ràpid. Cal crèdit personal de qui ho explica, es valora la coherència, fins i tot el risc, si notes que aquella persona està disposada a assumir-lo. Tot el que imaginem, sigui un projecte personal, empresarial o nacional, ho haurem de vendre als altres. Però com que el factor clau serà la convicció a l'hora d'explicar-lo, primer hem de treballar bé i a fons què volem fer. Si ho tenim clar i ens ho prenem seriosament, serem capaços de convèncer.
