SI NORMALMENT l'actitud i la predisposició són importants, en moments com l'actual són determinants. Per això celebro molt haver notat, en les felicitacions del 31 i en les de l'1, i en les celebracions, ganes de divertir-nos i moltes moltes ganes que aquest sigui un bon any. No és cap mostra significativa, ho sé, però fa uns quants Caps d'Any que no percebia res semblant a aquest entusiasme. Més aviat hi havia cert humor negre, per no dir cinisme, substituït ara per un optimisme de la voluntat, que no està basat encara en fets reals. No parlo només de l'interès i suport a la consulta, sinó també de les ganes d'implicar-nos, ser proactius, arremangar-nos i empènyer projectes. Les ganes que sigui un bon any no garanteixen que ho acabi sent, però són condició bàsica per intentar-ho. I s'encomanen. La mateixa nit, i ahir, vaig notar també en molta gent la necessitat de reiniciar i projectar simbòlicament tota la ràbia contra el 2013, i els anys anteriors. És necessari, per no caure en la ingenuïtat, assumir que el canvi de cicle té més a veure amb l'actitud i l'empenta pròpia que en la creença que les coses ens les arreglaran. Ja no duem el lliri a la mà. No estic gens d'acord, cada cop menys, a culpar la gent de la crisi: els grans responsables cada cop queden més retratats. En canvi, sé segur que la manera de sortir-ne -tot i ser responsabilitat política- exigeix un acte de fe. I m'engresca l'acte de fe voluntarista que percebo aquests dies perquè és fe en nosaltres mateixos, no en els poders. No és l'autoengany d'uns il·lusos. Escarmentats com estem, són ganes nascudes de dins, és coratge, és assumir que només si tenim claríssim que ens en volem sortir potser sí que ens en sortirem.