El goig de fer petits plans i complir-los

EM FA RIURE la gent que diu “Jo sóc així i no canviaré”. Sobretot els que ho diuen amb una solemnitat ridícula. Perquè n’hi ha que te’ls mires i penses que els aniria la mar de bé, canviar, que tenen poc marge d’error en el canvi. Vaja, que milloraran segur. Vés a saber d’on treuen l’arrogància, qui els ha enganyat. Canviar és l’única oportunitat de millorar, i això a tots ens convé. A vegades són els mateixos que et diuen “Jo les coses les dic així, tal com vénen”, confonent aquesta espontaneïtat banal i sense filtres amb la sinceritat, que porta una mica més de feina. I a sobre se senten especials pel fet tan trist de no pensar abans de parlar. Ser sincer és una virtut, ser bocamoll no ho és tant.

M’he fet un tip de canviar i sé que canviaré molt, tant si em ve de gust com si no, que això va d’anar-te adaptant a les circumstàncies i possibilitats i reaccionar al que ens passa. Però hi ha una part de l’esperit “jo sóc així” amb la qual em sento del tot identificat. És la idea de fer les coses a la teva manera. El my way cantat per Sinatra. L’estil propi. Tenir la il·lusió que controles una part de la vida, que a vegades fas petits plans i es compleixen. Que comences a saber què et fa feliç i que ja tens clar què no voldràs tornar a provar. És una llibertat personal i intransferible que t’apuja l’autoestima, t’hi reconeixes. Repeteixes accions que t’han fet sentir bé. Són actes privats, capricis individuals, regals que ens fem, exercicis de personalitat que et refermen sense negar ningú. Són aquests moments feliços que et confirmen que et coneixes i que saps com premiar-te. I tenen molt a veure a reconèixer i estimar els nostres paisatges personals i vitals. Compartir-los i cuidar-los.