ESTIC MOLT A FAVOR dels relleus, en general. Que corri l’aire. Que els que manen es renovin, perquè el poder té uns mecanismes perversos pels quals hi arribes per fer coses i acabes dedicant massa temps i energies a mantenir-lo, fins que pots arribar a oblidar què hi feies. I estic a favor dels relleus generacionals, en particular. Que es rejoveneixin els que gestionen.

Per això m’agrada molt saber que en el canvi de govern hi hem guanyat deu anys de joventut. L’anterior executiu tenia una mitjana de 56 anys d’edat, i el nou, el de les tres Meritxells, en té 46 de mitjana. No només són deu anys, és sobretot quins anys són, aquests. Els que marquen una frontera clau. Abans o després de la democràcia.

46 anys de mitjana vol dir haver nascut pels volts del 1969. Vol dir haver enterrat Franco a primer d’EGB, de fet, vol dir haver fet EGB. I BUP i COU. Vol dir no tenir cap batalleta de Transició per explicar. Vol dir que t’has trobat molta feina feta, que t’has criat majoritàriament en democràcia i en català, que no tens ni els mèrits ni les pors, ni l’orgull ni els complexos dels més grans, vol dir que tens molt més a fer, i alhora ho veus més possible. És el teu torn.

Al nou govern no hi queda cap conseller que ho fos amb Pujol, adéu pujolisme. Un relleu molt significatiu. Que tocava.

L’edat no garanteix res, per descomptat. Però dóna una gran oportunitat. El pessimista pot pensar que hi ha poca experiència, l’optimista hi busca l’entusiasme de gent més fresca que haurà de demostrar preparació i ambició. Sobretot desitjo que siguin persones al·lèrgiques al “Tota la vida s’ha fet així” o “Això ni ho intentis, que no es pot”.