EL CONCERT al Camp Nou va ser un nou èxit incontestable de la societat civil i, al mateix temps, un retrat bastant precís de com som, un catàleg de la nostra varietat, de les nostres fortaleses i debilitats. Som decidits i ingenus. Capaços de fer coses molt difícils, i de sobte afegir-hi dificultat innecessàries. Tossuts, resistents, feliços. Complicats. Prou incontinents perquè se'ns allarguin les festes. I prou pacients per no desesperar-nos, i prou autocrítics per saber-nos-en riure els primers. Som bastant com va demostrar el concert: inclusius però impotents a l'hora d'incloure-hi tothom, perquè hi ha gent que no vol o no pot o té por o té mandra, o no se li ha explicat prou bé encara, i acceptar-ho és també la prova del nou de la llibertat. Tenim autoestima i alhora ens blindem davant d'algunes queixes, i haurem de distingir els atacs dels que et volen mal de les crítiques de qui et vol ajudar. Hi ha una majoria popular i feliç al darrere, i una pressió alta cap als que ho han de tirar endavant. El concert va ser un èxit, insisteixo, i cal felicitar els organitzadors, perquè molta part va ser amateur, desinteressada. És molt d'agrair, és una gran força. I alhora, des de la proximitat i simpatia, n'hem d'aprendre. Perquè si la nit va ser fantàstica, que ho va ser, i va demostrar que el procés és irreversible, que ho és, ¿us la imagineu amb més ritme, més emoció, i un gran final? Mai anirem sobrats d'exigència, ambició i alegria. Celebrem com som i pensem que en els moments decisius ens tocarà ser encara millors. Tots, i en tot.
