Els lapsus dels ministres i el postdiàleg

HEM TINGUT JOAN CLOS equivocant-se de ministeri en la presa de possessió, Federico Trillo cridant “Viva Honduras!” al Salvador (o viceversa), hem patit les dues línies d’investigació d’Acebes, Arias Cañete prometent que el pla hidrològic es faria “ por cojones ”, però de tots els lapsus i disbarats dels ministres potser acabarà guanyant el de Rafael Catalá, actual responsable de Justícia, que ahir va dir, literalment: “ Hay que seguir trabajando en la mejora de nuestro sistema de corrupción ”. Realment la frase és ambiciosa, perquè el seu partit ha demostrat tenir-lo ben desenvolupat si ens hem de fixar en el munt de casos oberts, però no hi ha res impossible.

Considerem-ho una simple ficada de pota, que dóna per a bromes i interpretacions del subconscient, però no és el millor que va dir en la seva compareixença Catalá. També va explicar, sense lapsus ni res, i amb cara de convençut, que haver suspès el referèndum obre una nova oportunitat per al diàleg, perquè confirma que no hi ha alternativa. Bravo. Si sumes això a la frase brillantíssima de fa uns dies de l’actual ministre de l’Interior, “ Tenemos que imponer el diálogo en Cataluña ”, queda tot dit. Jo ja no ho anomenaria ni diàleg, sinó postdiàleg, agafant-me a la moda de la postveritat. O dit en castellà “ pos diálogo ”, en el sentit literal que ell proposa: “ No veis que lo suspendemos todo, pos a dialogar toca ”. Com que ja hem vist que el verb dialogar no l’acaben d’entendre dos dels ministres -per falta de pràctica, segurament-, proposo que en diguem 'negociació', del que ara toca. Situa més clarament el que hi ha sobre la taula, i dóna per descomptat que hi ha uns temes en què no hi ha acord i en què, per tant, cal buscar-lo. Negociar és abordar el que et demanen. El referèndum, per dir el primer exemple que em ve al cap.