El luxe De tornar a estalviar

Hi va haver una època en què sense uns quants crèdits al teu nom no eres ningú. Estalviar era de covards i si pagaves ni que fos la tele de la cuina al comptat se'n reien de tu per antiquat. Érem superfeliços tot l'any excepte quan tocava pensar regals per a l'aniversari o fer la carta als Reis: si anaves sobrat fins i tot del que no volies, imagina't del que t'agradava: d'això ja te n'havies comprat dos o tres. La crisi és despietada amb els protagonistes de la portada d'avui, i confirma que en el llindar de la pobresa hi plou sobre mullat i hi farà fred tot l'any. En canvi, hi ha gent doblement afortunada: té la sort de mantenir els ingressos d'abans i ha rebut un avís a temps per racionalitzar la despesa i deixar de viure al dia. A vegades se'ls renya perquè han frenat el consum en excés, però no sé si els experts en economia tenen autoritat per donar consells a ningú. En conec uns quants que han descobert que allò d'abans tampoc era vida. Que són més feliços des que tornen a repassar els rebuts del supermercat, guarden els tiquets de la Visa, han deixat de demanar els plats del restaurant que no especifiquen preu i han entès que els números vermells no els pinten d'aquest color perquè sí, i en fugen com del dimoni.

Del ritme de despesa en diuen tren de vida, i és bo que els que tenen el luxe de poder-lo conduir ho facin a velocitat prudent, gaudint del viatge i procurant ni descarrilar ni atropellar ningú.