HI VA HAVER UN TEMPS en què del càncer en dèiem mal lleig i l'associàvem a la mort. Amb els avenços mèdics i la certesa provada que era vencible, van anar tenint ressò les històries de superació exemplars. L'efecte Carreras n'és un cas paradigmàtic. Fa mesos que el càncer es va instal·lar al Barça i ha anat imposant el seu ritme narratiu. L'impacte mediàtic d'Abidal i Tito ha exagerat les reaccions: dolor, pànic, tristesa, esperança, lluita, celebració. Hem viscut i alimentat teràpies col·lectives, samarretes dels jugadors, gestos emocionants, ovacions i moments d'eufòria quan semblava que s'havia vençut del tot la malaltia. El capítol d'ahir, un cop fort, obre un nou escenari: la segona recaiguda. I fa assumir la complexitat del càncer, que sovint és allà al mig, entre la victòria i la derrota, una eliminatòria contínua. El dia a dia és sofisticat i les certeses són provisionals. La ciència va ajudant a donar cada cop més oportunitats, però les malalties mantenen el mal vici de marcar el propi guió. Des de la distància ens desesperem amb els diagnòstics i aplaudim les recuperacions. Des de dins no tot és blanc o negre: el gris de la recaiguda existeix, és el bany de realisme, és l'enviada especial per imposar la incertesa. El càncer és superable, esclar, però ell i moltes altres malalties mantenen la capacitat de fer reaparicions, imposar girs inesperats, impedir projectes. D'aquí l'elogi i suport que mereixen els que hi lluiten: no és un conte, és supervivència diària en estat pur. Ànims a tots.