Com tenir més futur que passat, i que es noti

ESTIC PENDENT, i crec que no sóc l’únic, d’un clic. D’un punt d’inflexió. A veure si ens el porta la primavera. Sé segur que no ha arribat perquè sento a parlar més del passat que del futur. Del que hauria d’haver estat, i no del que serà. De qui en té la culpa i no de qui té la solució.

Hi ha un factor psicològic clau en tots els projectes. Quan sembla que guanyaran, s’hi apunta gent, i més aviat hi ha problemes de gelosia, d’atribució de mèrits. Es pensa en les portades històriques, i en com sortir-hi. I s’empeny a favor. Amb personalismes, amb agendes personals, amb interessos particulars, però sabent que per compartir mèrits allò ha d’anar bé. Potser algú rema més pensant en la foto que en la navegació, però rema. O almenys fa cara de remar, que és incompatible amb fer-ho en sentit contrari.

En canvi, quan sembla que allò no es guanyarà, no acabarà bé, es disparen els retrets. Les excuses. Deixes de repartir mèrits i comences a escampar culpes. Entres en un cercle perillosíssim, que és el de justificar per què allò no anirà bé. I sobretot que tu ja ho deies. I que tu sabies com haver-ho evitat. La nostàlgia del que podria haver estat sembla molt atractiva, però no ho és gens, més enllà de les nostres ments. No porta enlloc.

Per això ara molta gent està esperant què farà canviar la dinàmica. D’on vindrà el clic. També aquesta actitud expectant m’inquieta, perquè res no es fa sol, i molt menys encara els projectes difícils. Renovar l’entusiasme, la il·lusió, aprenent dels errors, vol dir aparcar el que podria haver estat i no ha pogut ser i invertir totes les energies en alguna cosa que pugui ser. Canviar retrets per seducció. Aquest és el clic.