La tecnologia ens ajuda, sedueix i entreté amb una eficiència indiscutible. Ens ha modificat els hàbits, s'ha apoderat del nostre temps de forma addictiva i ens ha convertit en ciutadans hipercrítics amb gairebé tot, menys amb l'ús de la tecnologia.
Però la transformació més radical no és aquesta: és com ha canviat el nostre concepte d'intimitat, la relació més profunda amb els altres i amb nosaltres mateixos. No faig servir privacitat perquè no vull parlar en termes ètics ni legals sinó psicològics i socials. El que em fascina antropològicament de la nova manera d'intimar és com ens entreguem en cos i ànima a desconeguts de forma tan ingènua. Mostrem de forma voluntària parts de nosaltres que no oferiríem mai per força.
Vull aclarir que la meva no és la mirada d'un observador crític, si de cas la d'un practicant amb vocació autocrítica. Sóc un agnòstic que es nega a abraçar la fe en cap nou invent però en sóc practicant entusiasta: per això m'apassionen i m'espanten a parts iguals.
Cada cop és més difícil que estiguem del tot sols i també que ens conformem amb una sola companyia, ens és més fàcil intimar des de la distància que des de la proximitat, mai som del tot enlloc i pretenem ser a tot arreu sempre.
No ho denuncio ni ho celebro, no em crec ni el tremendisme dels apocalíptics ni el positivisme dels papanates. Constato, això sí, que la revolució que vivim, disfrutem i patim en directe és tan bèstia que si no l'anem comentant i vigilant, si no n'anem compartint avantatges i perills, el dia que vulguem posar-hi certa distància i controlar l'ansietat que ens provoca ja haurem fet tard.
