La paraula de l’any menteix: no tenen refugi

HI HA FORÇA coincidència, ara que tots fem balanç. La foto de l’any és d’un nen refugiat, el vídeo de l’any és la traveta a un refugiat. I la paraula de l’any és refugiat. La de l’any passat havia sigut selfie. Curiós. Tan enfeinats com estàvem fent-nos fotos gracioses a nosaltres mateixos, i de sobte descobrim la terrible fotogènia de les famílies que fugen dels horrors de la guerra i topen amb l’horror d’una Europa que mira cap a una altra banda.

Refugiat pot ser la paraula del 2015, però no és ni tan sols una paraula que els descrigui bé. Ho és si volem distingir les causes del seu èxode. Però si a mi em parlen d’un refugiat m’imaginaré una persona que té aixopluc, que ha trobat, ni que sigui provisionalment, un refugi. I si ja era dura la condició de persones sense casa ni territori, que poden passar anys en campaments, ara que ser refugiat és tan estès, els refugiats no tenen qui els refugiï. N’hauríem de dir desemparats, persones a la intempèrie. Una intempèrie física, la seva, que en remarca una altra de moral, d’intempèrie. La d’un món que ha convertit els èxodes en negoci, un món d’expulsats, de gent que perd la casa o perd el barri o les terres o el país, i fuig cap enlloc.

Començarà el 2016 i continuaran sense refugi. I l’alarma haurà caducat, el 2016 la paraula de moda tornarà a ser un altre invent tecnològic, ens haurem empassat una altra injustícia consolidada. Perquè el 2015 és, sobretot, l’any en què hem demostrat que no hi ha voluntat ferma de resoldre la crisi de la gent que no troba refugi. I, en canvi, sí que hi ha forces polítiques disposades a treure rèdit de la por i del foment de l’odi cap als desemparats.