DIMARTS 1 D’ABRIL farà 75 anys de la fi de la Guerra Civil, i per tant de l’inici de l’exili republicà de 500.000 persones, 200.000 de les quals catalanes. Demà dediquem la portada i un dossier a aquesta epopeia. Us el recomano amb entusiasme i jo el llegiria escoltant les Corrandes d’exili de Pere Quart musicades per Lluís Llach en la versió que en fa Sílvia Pérez Cruz amb Raül Fernández a la guitarra. Talents poètics, musicals i interpretatius que posen la pell de gallina i et traslladen al dolor de creuar la ratlla, ajeure’s i besar la terra i acaronar-la amb l’espatlla. A la recança infinita i l’esperança desfeta. A no morir d’enyorança sinó viure’n. És molt important fer memòria per molts motius. Sobretot per mirar endavant. Als diaris parlem de refugiats de guerra, de nous exilis, igual que parlem d’immigrants. De persones desplaçades, per por, per gana, per aspirar a un futur que creus que serà millor o per fugir de la mort o la repressió. La història ens dóna una situació privilegiada. Hi pensava aquesta setmana, quan ens continuen fent veure imatges de subsaharians saltant la tanca de Melilla perquè ens espantem de la seva invasió, i d’altra banda des d’Alemanya ja preparen l’expulsió selectiva dels immigrants europeus que abusin dels seus serveis. I sabem que això pot acabar afectant els nostres fills o amics o a nosaltres, tot i que ara estigui pensat per a alguns col·lectius, perquè des del sud d’Europa s’ha d’anar pujant al nord a buscar feina. Com que hem estat refugiats, com que som emigrants i alhora rebem immigrants, com que podem escoltar Sílvia Pérez Cruz cantant les Corrandes d’exili, no ens ha de costar gens empatitzar amb la tristesa i el dolor dels que han de fugir.