11/10/2015

Quan les persones fem de persones

2 min
Catalunya ha estat terra d'acollida i el 1999 també va acollir refugiats albanokosovars / EFE

Així com el ‘Criatures’ ha sigut la nineta dels meus ulls des del primer dia, l’altra nineta és l’Ara Diumenge. Ben coordinat per la Catalina Serra, són pàgines de slow journalism: més temps, més espai i més profunditat. M’hi deixen fer una entrevista a fons amb gent sàvia que m’ha suposat tot un màster.

A l’Ara Diumenge hi tenim, a més, firmes delicioses i que fan pensar com Marina Garcés, Xavier Antich, Rafael Argullol i Bru Rovira. Però dic tot això pels reportatges, que sovint passen desapercebuts perquè les peces llargues sempre ens interessen però les guardem per a l’endemà. Aquest mateix diumenge la Lali Sandiumenge feia un tema excel·lent sobre refugiats que ja hi ha a Catalunya i els preparatius per acollir-ne de nous. Hi llegim l’Ahmed Tasholi: “La paraula refugiat és la més dolenta que existeix. No saps si podràs sobreviure, no saps si trobaràs un lloc on t’acullin, no penses en res més que salvar la vida i salvar els teus fills. No pots pensar en el futur perquè no saps si en tindràs”. O el Ziad, palestinosirià, que ha perdut totes les fotografies: “M’han robat la meva història. Pots començar de nou, però on són els meus records?” O aquesta obvietat de la Merima, que sovint Europa oblida: “Ningú deixa casa seva per gust. O és per la guerra o és per una dictadura o perquè no té feina”. I casos feliços que han vist una mica de llum entre tanta foscor. L’Alí té un record gravat d’un desconegut que el va ajudar i el va portar a Càritas el seu primer dia a Barcelona. A la Merima i la Dijana una família de Sant Celoni els va deixar un pis sense pagar lloguer durant cinc anys. Quan les persones som persones i fem de persones, s’obre sempre l’esperança.

stats