ELS MANDATS D'AZNAR van ressuscitar la catalanofòbia que hi havia encara latent, la van alimentar i en van crear de nova. Una altra herència tristíssima d'una presidència nefasta. Fa poc l'home va dir que abans que es trenqués Espanya ho faria Catalunya, i no hem d'oblidar mai aquesta amenaça, que és en realitat un projecte. Ara que la retirada de Tito ha generat a les xarxes un munt de missatges irreproduïbles pel seu mal gust barrejant la malaltia i el fet de ser català o desitjant-nos el pitjor perquè #ànimsTito ho escrivim en la llengua de Vilanova, he d'admetre que aquests corrents xenòfobs em produeixen tristesa però sobretot por. Pànic que, sent-ne víctimes, cometem l'error d'imitar-ho. Convé estar-ne al corrent, saber que existeix i denunciar-la, la catalanofòbia. I prou. La condició humana té instints terribles i ben poc lògics, i un dels pitjors és tornar-s'hi amb conductes idèntiques. Ens decep i irrita qualsevol fòbia contra els pobles perquè parteix de la generalització, fomenta la ràbia i ho fa amb la ignorància i la mala fe com a mètodes. L'odi no es pot respondre des de l'odi. Els projectes, en positiu sempre. Els catalanòfobs es representen només a ells mateixos, i cal denunciar-los a ells i als que els alimenten, siguin polítics o mitjans. Però no són Espanya. I no hi hauria res més dramàtic que permetre que s'escampés la hispanofòbia com a resposta equivocada i perillosa. Ser víctima d'una fòbia és horrorós, però ser-ne inductor d'una altra com a reacció és la pitjor de les derrotes.