Un dilema clàssic t'obliga a triar entre possibilisme i ambició. Entre realisme i idealisme. Té lògica no esperar més del que creus possible. Sobretot si la relació entre el que és possible i el que és raonable aguanta uns mínims. Però fa anys que vivim un bany de realisme brut. Una prova d'això és com s'aprofita la situació per anar forçant renúncies de tota mena. Crec que és un error resistir-se als canvis, perquè ens atropellen igualment. Però em temo que si ens acomplexem i tots els canvis es fan des d'un possibilisme imposat ens en penedirem. A més, fins i tot el que donàvem per possible ara resulta que és impossible, tot fa baixada. Tant per tant siguem ambiciosos. D'acord, canviem, però amb aspiracions clares de millorar. Amb un destí, un horitzó, un pla. Admetent que el canvi inclourà incerteses, però té opcions de premi. És un tema d'actitud, i també d'estratègia. I ho noto en el soroll de fons sobre el procés cap a l'estat propi. El que el fa irreversible es manté, però es desinfla el que el feia il·lusionant, per les dificultats evidents i les pressions de tota mena. Estem obligats a fer compatible el realisme de les dificultats amb l'idealisme del projecte. No surt a compte embarcar-te en res per poca cosa. Treballem per un projecte ambiciós, no només per tenir un estat, per fer que sigui dels millors. El dia a dia duríssim ens pot fer de tot menys acomplexar-nos. Crec que el més possibilista és aprofitar tanta dificultat i tot l'impuls que es necessita per fer el salt i dissenyar un recorregut d'altura, definitiu. Guanyador.