Per què ens atrau la impostura d’Anna Allen

L’ACTRIU GIRONINA Anna Allen va fer un salt en la seva fama, des de Cuéntame fins a una vida d’èxits als Estats Units. La llàstima és que la segona part és mentida, és falsa, és inventada. Són fotomuntatges d’estar per casa en què aparenta ser a la catifa vermella, són entrevistes en què explica falses anècdotes de sopars després dels Oscars. És fum, fum, fum. Imaginacions seves. La seva impostura ens atrau perquè som en un món d’impostors. I, com deien alguns lectors ahir, “ella no ha fet mal a ningú”. Els impostors són a parts iguals víctimes i botxins, enganyen i s’autoengayen. I deceben. Però Anna Allen va triar el món més superficial, més aparent, per portar-lo al límit. El món dels somriures postissos, del glamur encarregat, de les anècdotes exagerades, dels photocalls per acontentar els patrocinadors, va ser el seu món, però més fals encara. Substituïa en fotomuntatges una actriu de la seva edat i s’hi posava ella, i ho enviava als mitjans. Tot era comèdia. Hi ha paradoxes interessantíssimes. Ara que de tot n’hem de fer foto perquè si no hi ha foto allò no ha passat, convé no oblidar que les fotos no són la veritat; de fet, poden ser tota la mentida. No només retocar-les, crear-les. Treus aquell, t’hi poses tu, i ja hi ets. Veure els impostors que perden el control de tal manera que els enxampen i fan el ridícul mundial (i deixen en ridícul pel mateix preu els que s’ho havien cregut) ens tranquil·litza. És l’efecte Supernanny. Si ets pare et consola veure altres pares que ho fan pitjor, ho fan fatal. Veure impostors totals als quals enxampen et fa adonar que les teves petites impostures diàries són innocents, no fan mal. I que encara les controles. O això creus. Això devia creure ella.