Som el que decidim, però la sort existeix

LES TRADICIONS pròpies dels aniversaris amb xifra rodona fan que les últimes setmanes recuperi gent de la meva vida de qui no sabia gran cosa de la seva vida. És molt intens: repasses un parell de dècades en deu minuts, i tot avança tan ràpid com en una pel·lícula. N’hi ha de guions més plans i previsibles, d’altres carregats d’emoció i girs inesperats. Costa jutjar a qui li van bé les coses, caldria saber abans què vol dir que et vagin bé, quines són les prioritats. Sí que hi ha casos objectius més propers a la felicitat i altres que podríem qualificar de menys afortunats. La sort existeix, i sobretot existeix la mala sort. L’hi deia l’altre dia a un amic retrobat, analitzant el pes de l’atzar en els camins que cadascú ha agafat, i ell m’ho va negar rotundament. Ell troba que som a partir del que decidim, que les circumstàncies hi són però que la vida ens va en funció dels nostres encerts o errors. I apel·la a la responsabilitat dels èxits i fracassos de cadascú. Som en funció del que ens hem trobat, però sobretot de com hi hem reaccionat. L’hi vaig comprar només a mitges. Crec que hi ha factors de salut i d’oportunitats massa decisius, a favor o en contra. I crec que els que tenim sort -jo em considero afortunat- hem de ser humils i acceptar-ho, en lloc de recrear-nos en com ens ho hem guanyat. El món és massa ple de gent que s’ho mereix i que fa de tot per guanyar-s’ho, però perd. Dit això, sí que dono la raó a l’amic en la necessitat de fer tot el que està a les nostres mans, arremangar-nos, lluitar per cada oportunitat i fer-nos responsables del nostre destí, individual i col·lectiu. La sort existeix, però no és cap excusa per no intentar-ho. I el marge d’acció que tenim és ben nostre.