La rebel·lió contra l’agenda demana temps

EL TEMPS és el tema. Perquè els engloba tots. A què i a qui el dediquem, amb quines prioritats. Com podem ser conscients de la seva finitud sense que això ens angoixi, fent que sigui un estímul per aprofitar-lo. I, sobretot, què vol dir treure’n profit. Deixar de confondre rendiment amb vida plena. Saber on s’acaben les obligacions i comencen les decisions. Quin grau de llibertat real tenim sobre la nostra agenda.

Hi pensem poc, en com gastem el temps, ocupats com estem gastant-lo. Potser perquè pensar-hi ens faria adonar de la data de caducitat que portem impresa, o potser perquè en el fons ens fa pànic un dia per omplir, és més còmode tenir-los plens. Ens distraiem amb pantalles que ens rescaten del pànic a la ment en blanc o a un destí per reescriure.

Hi ha, però, algunes evidències. Gairebé tots som conscients, només que hi dediquem dos minuts de reflexió, que passem menys temps del que voldríem amb la gent que voldríem. En canvi, ens hi resistim poc. Em fascina la resignació amb què assumim que no podem dedicar la vida a les persones de la nostra vida.

Toca abordar de debò com reenfoquem la cura de les persones i el sentit del treball. I el treball amb sentit, i les vides dignes. El debat del temps és el que mereixeria, d’entrada, més temps d’atenció. I mentre esperem i empenyem solucions conciliadores i reformes horàries, la primera revolució és individual, és rebel·lar-nos contra la nostra agenda i entendre que el màxim rendiment del temps té sempre a veure amb la qualitat de la gent amb qui l’invertim, i amb la urgència de fugir de persones tòxiques que no és que ens facin perdre el temps, és que ens arruïnen directament la vida.