Els temes tabú i el risc d'abordar-los

Us convido a llegir el reportatge de Societat sobre el suïcidi i les maneres d'abordar-lo. A la vida, i als mitjans de comunicació. Hi ha hagut cert consens sobre la importància de minimitzar-ne l'impacte mediàtic, per evitar l'efecte imitació. En paral·lel, les associacions de familiars de víctimes lamenten que tant de silenci social les perjudica. És cert que les dades van creixent, que en edats joves és la primera causa de mort, i que en canvi tots coneixem o parlem de més casos de morts d'accident que de gent que s'ha tret la vida, que és un grup proporcionalment més alt. Això crea una sensació estranya, i falseja en certa manera la realitat, perquè els casos que acabes coneixent s'estigmatitzen com a més excepcionals, no es contextualitzen com a mínim des del punt de vista estadístic. Ara s'hi afegeix un nou dilema, sobretot des de la responsabilitat dels mitjans. Hi ha suïcidis vinculats a la crisi, que n'és almenys el desencadenant, com el cas d'un desnonament. Fer-ne només l'associació directa de causa-efecte pot ser precipitat, però ignorar aquesta vinculació pot ser també irresponsable. Molts experts aconsellen normalitzar el debat però mai mitificar ni donar tractament d'heroi al suïcida. Per tant, convindrà seguir de prop els casos de gent que decideix plegar de viure, extremar la prevenció i el tractament de malalties mentals, assumir que apareixen nous grups de risc, abordar informativament els danys col·laterals de la crisi i vigilar alhora de no crear la categoria mediàtica del màrtir. Convençut com estic que els vostres comentaris argumentats i respectuosos sempre milloren l'article, us agrairé que hi digueu la vostra. El tema és apassionant, delicat, morbós i perillós com tots els que es mouen en la frontera entre la vida i la mort.