ELS DOS PARTITS guanyadors a Catalunya, En Comú Podem i ERC, són d’esquerres i proposen canvis radicals. Els dos últims, PP i Ciutadans, són unionistes i han sigut percebuts com a representants de l’immobilisme. Rivera és el nou fill consentit de l’establishment, obedient i disposat a fingir renovació sense modificar res substancial.

Fa tres mesos ningú no sabia qui eren Xavier Domènech ni Gabriel Rufián. Dos desconeguts guanyen un ministre, una exministra i un conseller que són a tot arreu fa anys.

Molts han votat gent nova que creu que els representa millor. I entre ells hi ha els més mobilitzats, actius i resistents, els que s’arremanguen a l’ANC o a la PAH o a Tanquem els CIEs o a l’AMPA. Els que veuen com creix el patiment dels dèbils i s’hi rebel·len. Barcelona té una alcaldessa que va començar fa quatre dies amb un megàfon contra els desnonaments, mentre l’home que des de fa dècades es despertava cada matí amb un semàfor verd de La Vanguardia sota el braç ha sigut humiliat a les urnes. Si treballes per l’1%, a la nova Catalunya obtens l’1% de vots. Matemàtic.

Com que Catalunya vol canviar, canviarà. Com que vol decidir si és estat propi, ho votarà. Com que una majoria exigeix un pla de xoc social, el tindrem. Aquest era un país de classe mitjana i de centredreta. Ara que la classe mitjana pateix o deixa de ser-ho, i creix la pobresa, el país és com a mínim de centreesquerra. Ja sé que hi ha espessor i bloqueig sobre com fer compatibles aspiracions i prioritats diferents de canvi, entre renovadors tan diferents. Però amb uns bons llums antiboira i superats alguns revolts perillosos, farem segur un país millor.