El tren d'anada et fa perdre el de tornada
EL TREN QUE l'Antoni Bassas, alguns alcaldes i els usuaris van agafar dissabte pel reportatge d'avui l'havia agafat moltes vegades. Massa i tot. La línia va ser decisiva perquè em quedés a viure a Barcelona. Vaig intentar anar i tornar a la universitat des d'Osona. Però malgrat els bons amics que hi vaig fer, amb tantes hores perdudes, la suma del fred, els nervis, la desesperació i la impotència em van convèncer que aquella era per mi una via morta. La revelació definitiva va ser el dia que el tren d'anada va arribar tan tard a Barcelona que ja havia sortit el meu tren de tornada. Per descomptat m'havia perdut les classes de tot el matí sencer, però això ja havia passat altres vegades. Aquell dia el missatge era més clar: arribava tan escandalosament tard que ja no podia ni tan sols tornar a l'hora prevista, tot i acceptar no haver fet res de res. Un dia més llarg i més perdut que mai. M'encantaria explicar aquesta batalleta de fa trenta anys (en tenia divuit) i que no s'entengués, que em fes quedar com un avi aparegut del passat, que els lectors joves penséssiu que m'ho invento, que us semblés impossible, que fes riure. Però no. En aquests trenta anys hem creat impressores en 3D, cotxes elèctrics, telèfons intel·ligents, xarxes socials, un negre ha arribat a presidir els Estats Units i hi ha AVE a tot Espanya (alguns tancats perquè hi anaven 9 passatgers). Els joves de 18 anys que agafen la línia tenen l'edat de la meva filla, no s'assemblen en res a mi. Però la línia s'hi assembla perillosament. Que s'acabi el malson.
