DAVANT DE LA GUERRA oberta amb les declaracions de Guardiola i Vilanova, que posen altaveus al que fins ara eren rumors, la reacció més lògica i estesa és la resignació. Ja hi tornem a ser. Els culers som així. Els fronts eterns. És una actitud del tot comprensible, i basada en fets reals, perquè hi ha proves que cíclicament tornem al lloc de sortida. Fins i tot aquest cop, després de tants èxits indiscutibles, i quan aquests èxits tenen tots els números per mantenir-se, som on érem. I ens hi podem quedar, no faltaran tota mena d'actors secundaris que intentaran allargar el foc i anar mantenint les brases a punt. Però hi ha un altre front, el dels que no hi trobem cap gràcia en l'enfrontament públic, que més aviat passem certa vergonya. El Barça ha trencat moltes tendències en els últims anys, ha batut rècords, ha allargat els cicles, n'ha encadenat un amb un altre. Els seguidors també han crescut, sobretot els nous, els joves, els que no entenen que a l'ADN del soci i seguidor hi hagi actituds perdedores perquè ho han guanyat tot. ¿Podrà ser domesticat o anestesiat l'instint autodestructor? Òbviament, si no s'intenta, no s'aconseguirà, i donar per assumit que no hi ha res a fer és garantir el retorn a l'enfrontament. I si s'intenta, ¿hi ha opcions reals de pactar una treva? La veritat és que poques. Tan poques com de guanyar tots els títols una temporada, tan poques com d'aconseguir ser l'enveja del món. Però no em resisteixo a suplicar als actors principals que ho intentin amb totes les forces. Aconseguir-ho sí que seria històric.