La via ideal per entendre-ho és la del tren

La vida ens ofereix moments de lucidesa i eines per entendre i objectivar què ens passa. Una de les vies que explica millor el desencontre de Catalunya amb Espanya, i que és ideal per explicar-lo a fora, és la del tren. Totes les infraestructures en general, però la ferroviària especialment. El greuge més descarat i inexplicable que ha generat el govern de l'estat espanyol amb el nostre territori és el d'encallar infrastructures claus per al mateix estat, perquè negues benzina al teu propi motor. En la nostra història s'hi acumulen temes sentimentals, lingüístics, culturals i econòmics sobre els quals es pot discutir molt. Hi ha material opinable. Però quan parles de ferro tot és més fred, més objectivable. Ho noto amb col·legues estrangers que aquests dies telefonen intrigats demanant "What's going on in your country". El dèficit fiscal, tot i la contundència de les xifres, pot ser discutit en el capítol de la solidaritat. Però que un estat castigui les infraestructures d'una zona clau per al seu propi futur no s'aguanta per enlloc, és un acte irracional, és disparar-te un tret al peu. Que això es faci en una època en què la recuperació econòmica és urgent i desatenent consells internacionals atempta contra la lògica de les prioritats. La manera d'escanyar les opcions catalanes de créixer negant millores i connexions a port, aeroport i ferrocarril és una evidència escandalosa que ha fet obrir els ulls a molta gent. Et poden convèncer que no volen que marxis de tant que t'estimen. Pots arribar a justificar que els costi ajudar-te en coses que només t'afavoriran a tu. Però quan algú es perjudica a ell mateix només pel gust de perjudicar-te a tu t'agafa un atac de lucidesa. L'inexplicable, de sobte, té una explicació. I és molt dura. L'únic avantatge és que, quan ho expliquis, s'entendrà tot.