TOTS ELS CANVIS comporten riscos i oportunitats, i exigeixen aprenentatges. El de les facilitats tecnològiques i comunicatives ens ha portat, en una dècada, a la retransmissió simultània, en directe i per part d’una àmplia majoria, del minut a minut de les nostres vides. Ens anem dient on anem, què fem i què sentim, i tot té la provisionalitat de la immediatesa pura i dura, però, com que queda escrit, podrà ser jutjat amb severitat. S’amplia la incertesa però disfressada de petites certeses amb obsolescència programada. I per força sobreactuem, gesticulem més del que caldria, perquè en aquell moment és la manera de cridar l’atenció. I perquè el context ens hi porta, competim amb molts inputs, molts estímuls. Els dos aspectes que més em preocupen són les limitacions amb què actuem i la rigidesa amb què jutgem. S’ha extremat la fragilitat reflexiva, perquè reaccionem amb pocs filtres, i s’ha amplificat la tendència a considerar com a conclusions parts del procés. Ras i curt, tenim una mirada tan propera al minut a minut que ens costa agafar distància de nosaltres mateixos i valorar els fets setmana a setmana, mes a mes. Ja no parlo d’any a any, que sembla ficció. Per tant, les fotos amb què prenem decisions personals són primers plans on no hi surt tot. Com que crec que la vida la continuarem retransmetent al minut, hem d’assumir els riscos del directe, les pífies, els errors, i jutjar-los en la justa mesura. I aturar-nos de tant en tant per veure el vídeo complet amb més perspectiva.