L’educació avui: qualitat i innovació

L’inici del curs escolar ha tornat a posar damunt la taula el debat sobre el model educatiu. Ho ha fet en aspectes ben diversos, com ara el calendari, l’avaluació, la metodologia, la priorització lingüística o l’equilibri entre ensenyament públic, concertat i privat.

Tan recurrent com el cicle de les estacions és la reflexió periòdica sobre si les vacances escolars d’estiu són excessivament llargues. Sorgeixen, en aquest punt, arguments contraposats. D’una banda, es denuncia l’afectació que provoca la discontinuïtat prolongada en el domini que els alumnes tenen d’algunes matèries. De l’altra, s’addueix que amb les temperatures habituals al nostre país durant l’estiu es fa difícil mantenir amb un rendiment adequat el nivell d’activitat habitual a les aules. Alhora és cert que existeix una oferta prou interessant i diversa d’educació en el lleure durant les vacances que contribueix a fer d’aquest període un temps fructífer en què l’aprenentatge, combinat amb propostes lúdiques, pot avançar i consolidar-se. Jugar no és incompatible amb l’aprenentatge.

Si hem de fer cas dels calendaris escolars d’altres països, no sembla impracticable un lleu ajustament de les vacances d’estiu, que podria compensar-se ampliant els dies no lectius en un altre moment del curs. Però una decisió d’aquesta naturalesa no s’hauria de prendre obviant les conseqüències per a la conciliació d’horaris en el si de les famílies i requeriria mesures que poguessin aportar solucions practicables en forma d’activitats de lleure per als dies addicionals sense classe.

L’establiment, derivat de la Lomqe, de revàlides estandarditzades al final de l’ESO i del batxillerat, ha provocat una polèmica per la voluntat homogeneïtzadora que les inspira i perquè desatén els principis que orienten els nous enfocaments pedagògics, en els quals es prioritza l’adquisició i l’avaluació de competències. La pressió de les comparatives amb els resultats assolits en altres països pot haver afavorit una resposta legal que respira una injustificada desconfiança cap als nostres ensenyants i que pot agreujar, per la seva vocació generalitzadora i despersonalitzada, el fracàs escolar. D’altra banda, les proves de selectivitat, on conflueixen l’àmbit escolar i l’universitari, amb les actualitzacions que la indispensable revisió autocrítica convidi a introduir-hi, han demostrat ser una eina eficaç. Tot plegat fa l’efecte d’una mena de nostàlgia d’èpoques superades des de ja fa temps que no semblen pas adir-se gaire amb els corrents contemporanis que propugna la Unesco.

Avui les formes d’ensenyar es transformen perquè s’hi apliquen perspectives més transversals, perquè els alumnes hi assumeixen un paper més actiu, més participatiu i dinàmic, tant en l’aprenentatge com en l’avaluació, i s’hi afavoreixen les interaccions entre matèries diverses i els respectius professors, i entre alumnes de cursos diferents. Podríem referir-nos-hi com una certa descompartimentació, com un intent de fer les estructures menys rígides amb el propòsit de millorar els resultats. Però alhora és essencial no reduir ensenyar a ensinistrar, és a dir, a aconseguir unes determinades habilitats. Ensenyar vol dir educar.

En un món globalitzat, cal que l’ensenyament presti atenció a l’aprenentatge de llengües per garantir que els nostres alumnes estiguin en condicions, quan sigui el moment, d’intervenir activament en aquest escenari en què la tecnologia i els mitjans de transport moderns escurcen les distàncies i aproximen els pobles. A Catalunya hi ha una llarga tradició de considerar el domini de llengües com un component clau de l’educació. El model reeixit d’immersió lingüística s’ha demostrat una eina útil per assegurar un bon coneixement del català i del castellà del tot compatible amb un aprenentatge sòlid de l’anglès i fins i tot d’una quarta llengua. No cal, doncs, qüestionar aquesta fórmula, sinó reforçar-la per assolir encara més bons resultats.

A Catalunya la societat civil, al costat de les institucions públiques, ha sigut fonamental en la configuració d’una tasca educativa que ha estat sovint capdavantera i connectada als corrents renovadors internacionals. A hores d’ara, en el nostre model hi conviuen constructivament i en diàleg fecund l’oferta pública, la concertada i la privada com la millor garantia d’un model pedagògic avançat. I la naturalesa democratitzadora i integradora de l’escola garanteix una base de formació comuna que hauria de facilitar el desplegament de les potencialitats dels alumnes, amb independència del seu origen social, cultural o geogràfic, perquè l’escola ha de ser inclusiva.

Vivim temps d’incerteses i d’esperances, de grans oportunitats per a un país que creu en ell mateix i que aposta per la formació com la millor inversió de futur. Ens sentim il·lusionats i compromesos.

L’escola ha de donar resposta als reptes estimulants del present sense caure en precipitacions ni improvisacions, perquè disposa de fonaments ferms, però alhora sense caure en el parany de la rutina o la resignació. Se sent interpel·lada per una contemporaneïtat exigent, de circumstàncies canviants. Hi respon des de la qualitat i la innovació, amb una pedagogia participativa, integral i personalitzada, amb un arrelament clar al país, basant-se en els valors de l’humanisme i oberta a una societat en evolució constant.

El futur comença a l’escola i cal apostar-hi amb convicció.