La cultura, base del projecte polític

En un estudi recent de les societats de drets d’autor europees emergeix la dada que dins el seu territori d’actuació la facturació anual del sector cultural és de 535.900 milions d’euros, un sector que és dels més dinàmics i que genera set milions de llocs de treball a Europa. No sorprèn, doncs, l’aposta de la Unió Europea pel programa Europa Creativa, des de la constatació evident del pes cada cop més rellevant que la cultura i el coneixement tenen en el nostre desenvolupament econòmic, una tendència que cal estimular i accentuar. En el context internacional, Europa no pot competir per matèries primeres o per un cost baix de mà d’obra ni hauria de dilapidar el patrimoni paisatgístic per aconseguir ingressos ràpids amb grans operacions immobiliàries no sostenibles. Europa -i òbviament Catalunya- ha d’optar per l’educació, el talent, la creativitat, la recerca, la qualitat, l’excel·lència... és a dir, per la cultura i els valors que hi associem.

Enmig d’una crisi econòmica greu, que ha tingut un impacte sagnant per la davallada del consum, la pujada de l’IVA cultural i els efectes de la digitalització i la pirateria han comportat un veritable daltabaix en àmbits com l’audiovisual, el de les llibreries o el de l’art, amb tancaments de productores, distribuïdores, llibreries, galeries, sales de cinema... i s’ha frenat el procés de rellançament que s’havia desencadenat al circ o la dansa. Si ens aturem a examinar els pressupostos de la Generalitat, l’any 2015 es produirà un lleu augment dels que es destinen a cultura, fruit fonamentalment de la implantació de la taxa a les operadores d’internet aprovada pel Parlament i destinada a nodrir de nous recursos el sector audiovisual; de l’aplicació de l’1% cultural de les obres públiques, que han viscut una certa reactivació, i dels acords amb l’Institut Català de Finances per facilitar finançament per a projectes culturals. De la resta del creixement pressupostari en cultura es destina una part substancial a atendre compromisos adquirits pel Govern per afrontar les retribucions d’una funció pública que ha sofert notòriament l’impacte de l’asfíxia a què s’han vist sotmesos els pressupostos de la Generalitat, però no arribarà directament als actors culturals. El CoNCA no considera satisfactori, encara que pugui valorar positivament, aquest increment i paral·lelament dóna suport a la Fundació Catalunya Cultura, creada per prestigiar el mecenatge cultural, afeblit els darrers anys per la desviació a iniciatives socials de fons abans reservats a accions culturals, i per contribuir a canalitzar nous recursos i energies cap a la cultura.

Des del CoNCA refermem la defensa de l’objectiu del 2% dels pressupostos públics per a la cultura, que algunes institucions, com l’Ajuntament de Barcelona, ja han assolit amb escreix i que els pressupostos de la Generalitat queden encara massa lluny de reflectir. Com va succeir amb els exemplars, capdavanters i polèmics pressupostos de cultura de l’Ajuntament de Barcelona de l’any 1908 o com expressaven nítidament en el mateix període els pressupostos de la Diputació de Barcelona presidida per Prat de la Riba o de la Mancomunitat de Catalunya, el catalanisme polític que assumia a l’inici del segle XX la responsabilitat de governar les institucions va prendre consciència des del primer moment del caràcter essencial que tenia per al model de país que propugnava el reforçament del pes de la cultura en el projecte que es proposava als catalans, al costat de l’obra formidable empresa en l’àmbit de les infraestructures.

Al seu text Què espera Catalunya de la Mancomunitat, de 1912, Prat de la Riba assenyalava els objectius que la Mancomunitat havia de proposar-se. Començava referint-se a obres públiques (“No tenim ponts en les carreteres de relació internacional”, “Hi ha comarques extenses de Catalunya, com algunes de la província de Lleida, completament mancades de carreteres”, “Els ferrocarrils secundaris o econòmics estan gairebé tots per construir”, “La xarxa telefònica comprèn un reduït nombre de poblacions”, etc.) i tot seguit explicitava els eixos essencials del seu programa: “Escola amb biblioteca pública, telèfon i carretera, són tres elements que no han de faltar en cap poble, per humil i arraconat que sigui”. L’aposta educativa de Prat de la Riba relligava clarament amb el discurs d’Eladi Homs, que en un article a La Veu de Catalunya del 28 de setembre del 1911 anotava: “L’escola és l’instrument de què es val la societat per a realitzar els seus ideals”. Mercè Vidal a Enric Prat de la Riba i les arts. Recull epistolar 1911-1916 afirma amb encert que la política pratiana “considerava la cultura com un dels pilars fonamentals per europeïtzar el país”. En són exemples l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya i el pla de biblioteques, la salvació de l’art romànic o les excavacions d’Empúries. I n’és un testimoni aquest text que Joaquim Folch, un home decisiu en la recuperació i la preservació del nostre patrimoni artístic, va escriure el 8 d’agost de 1917, arran de la mort de Prat de la Riba: “L’art era per a ell l’estil de la nació”. I hi afegia: “Tot foren per ell senyals de Catalunya, i tot ho estimava amb igual amor. El Museu, l’Institut, la Biblioteca, l’Escola, el llibre, l’obra d’art”.

No és possible explicar la naturalesa, la consistència i l’arrelament del catalanisme com a moviment polític majoritari i amb una obra de govern decisiva a les institucions sense considerar la contribució que, amb un caràcter transversal, hi ha assumit el món cultural. El catalanisme ha sabut vèncer -no sense vacil·lacions- les temptacions d’identificació amb principis ètnics o religiosos i s’ha orientat cap a una fonamentació cultural que preserva la consciència de llegat sense renunciar a enriquir-se amb les aportacions d’altres cultures. Al seu lúcid i rigorós Catalunya al mirall de la immigració, el professor Andreu Domingo ens recorda la condició determinant de la immigració en la configuració de la Catalunya actual i el revulsiu que ha significat en l’aspiració col·lectiva per fer de la llengua, l’educació i la cultura la millor eina de cohesió i de progrés.

En un període on la societat catalana es planteja nous i ambiciosos reptes com a país, no els podem afrontar d’una manera sòlida i consistent si desistim d’agafar impuls des de la cultura, reprenent una dimensió central del catalanisme des dels seus orígens i fent-ne un compromís irrenunciable.