DES DE LA CASTELLANA

Ara ja saben com se les gasten a Madrid

Aquesta setmana hem descobert una cosa ben clara: que el futbol pot ser molt cruel. Terriblement cruel. Primer dimarts amb una remuntada merescuda i històrica davant la impotència del Barça en el pitjor partit en molt de temps. Després, i sobretot ahir, en un partit en què el guionista era com a mínim l’enemic més maquiavèl·lic del Juventus. Els italians ho van fer tot, van ser superiors, van igualar l’eliminatòria i van controlar els 90 minuts, però el Madrid va treure l’arma que sempre els queda quan les coses no els surten bé: l’ajuda arbitral. Recordant aquelles Copes d’Europa en blanc i negre, el conjunt blanc va veure com un àrbitre anglès, desconegut i que ni tan sols estarà al Mundial, queia a la trampa d’una caiguda de Lucas Vázquez al descompte. Ara ja no només aquí sabem com se les gasten; ara Europa també sap com funcionen. I ara parlo només de futbol.

La Champions és la competició de les competicions, perquè es viuen emocions extremes gairebé sempre. S’ha de competir i lluitar fins al final i no es pot donar res per guanyat amb previsió. Segurament no sempre es fa justícia amb el guanyador, però això encara fa més gran aquest torneig. No saps mai quina és la clau per guanyar-la. Aquesta setmana n’hem tingut dos exemples ben clars.

El City, un equip que fa un joc vistós, té la pilota, juga a l’atac, és ofensiu i té personalitat, va caure eliminat i golejat pel Liverpool 5-1. El Barça, més previsor, especulatiu, atemorit i conservador, també va quedar fora de la competició amb un 4-4. I el Madrid, sense gaire cosa més que els gols de Cristiano, la sort, els àrbitres i que s’han cregut que la competició la porten a l’ADN, es tornen a plantar a semifinals i amb veritables opcions de guanyar-la per tercer cop consecutiu.

El que és evident és que dels quatre equips que queden no se’n pot donar cap per favorit després del que hem vist. Ni tampoc després que juguin l’anada de semifinals, sigui quin sigui el resultat que obtinguin. Aquesta és la grandesa del futbol. La passió que desperten. L’alegria indescriptible de quan guanya el teu equip o perd el teu rival, però, esclar, també la ràbia, la decepció i la impotència de quan passa el contrari.

Veient el que va passar dimarts i dimecres us asseguro que no vull que hi hagi mai una final Barça-Madrid. Digueu-me covard o dèbil o el que vulgueu. Però quan no és Sergio Ramos al 92, és l’àrbitre assenyalant un penal. I jo, us ho dic així de clar, prefereixo evitar-me aquests disgustos.

Etiquetes