Ara s’enrecorden del planter
PeriodistaA Madrid tenen el mal costum de passar de 0 a 100 i de 100 a 0 en dècimes de segon. Els ha passat ara amb l’efecte Zidane. Un entrenador que semblava que ja era la solució per a tots els mals i que en dos mesos s’ha vist que el tema encara ha anat a pitjor. El Barça ha augmentat la distància i el joc del Madrid no ha millorat gens. Però si una cosa tenen els blancs és la perseverança i la facilitat amb què s’agafen als arguments positius. Sempre troben una excusa per tornar a aixecar castells de sorra. Ara que ja no és Zidane, l’opció és el planter. Sí, sembla mentida, però és tan cert com els dotze punts que separen el Barça del Madrid. Resulta que la solució la tenien al davant dels nassos i no l’havien vist: el planter. I mira que s’han passat temps traient pit de les vendes dels jugadors de La Fábrica -com ells anomenen la seva Masia- i orgullosos de tenir jugadors formats al Madrid en gairebé tots els clubs de Primera Divisió. De fet, els seus arguments històrics eren que mentre el Barça es dedicava a formar jugadors per al primer equip sense fer-hi negoci, el Madrid tenia una primera plantilla competitiva formada i pagada en bona part amb les vendes dels jugadors de Valdebebas -on tenen la ciutat esportiva.
Però siguem justos. Precisament amb Zidane de jugador, Florentino Pérez va intentar això del planter. Va ser el temps d’aquell famós eslògan Pavones y Zidanes, projecte que realment va ser un desastre, i van acabar apostant pels Zidanes i prou. I, en canvi, ara, de cop i volta, quan ja no els queda esperança, s’han adonat que la solució és apostar per jugadors com Lucas Vázquez o Mayoral. El tema és que, com que les estrelles hi posen tan poca intensitat, els jugadors del planter brillen per sobre dels altres. Allò que en país de cecs el borni és rei. S’ha de veure si aquests jugadors estan prou capacitats per liderar l’equip en partits de Champions i no al camp del cuer de Primera.
Però, tot plegat, un miratge més. Perquè la clau per apostar pel planter és tenir un model de club. Els jugadors serviran per al primer equip si s’han format bevent de la mateixa font durant tota la seva trajectòria. I tornem a ser al cap del carrer: el Madrid no té un problema d’entrenador, de jugadors, de planter o fins i tot de president. El Madrid té un problema clar i evident de model. Fins que no sàpiga a què vol jugar i amb quina filosofia ho vol fer, anirà a les palpentes i construint i destruint castells de sorra. Castells bonics inicialment, però efímers al cap i a la fi.
