Tant el Barça com el Madrid han jugat tres partits en una setmana amb idèntics resultats: tres victòries. Però el que s'ha originat al voltant ha estat tan significatiu que demostra un cop més que els dos clubs, les dues aficions i, sobretot, les dues cultures no tenen res a veure. El Barça va fer un pas enrere contra l'Ajax quan estava guanyant i a Vallecas va fer un nombre excessiu de pilotades sense sentit. Suficient perquè es creés un debat al voltant del joc de Martino, resultats a banda. Es van encendre algunes alarmes i, interessats i oportunistes a banda, es van resoldre molts dubtes golejant la Reial Societat amb un espectacle que satisfeia els puristes. Però un debat constructiu sempre ajuda, perquè un club que és capaç de xiular el seu entrenador després de guanyar 8-0 el Logronyès o a Van Gaal després de dues Lligues és, si més no, peculiar.
En canvi, el Madrid ha solucionat els seus partits de manera ben diferent. A Turquia es va desfer del Galatasaray amb una golejada exagerada i basada en el contraatac. A la Lliga va haver de remuntar contra el Getafe a casa gràcies sobretot a les individualitats d'Isco i Cristiano. I a Elx va aconseguir els tres punts gràcies a la col·laboració del presumit Muñiz Fernández, que, amb el seu escàndol, va tapar el pèssim joc del Madrid, que només va saber crear perill a pilota parada a un equip que acaba d'ascendir.
Però el debat a la capital de l'Estat se centra en el fet que l'àrbitre ja havia ajudat abans el Barça, que Ancelotti acaba d'arribar i s'ha d'assentar i, sobretot, que Bale, el fitxatge estrella de Florentino d'enguany, encara no està en el seu millor estat de forma. Autocrítica i debat, poc per no dir gens. Una situació que no és nova. Fa anys que són resultadistes sense implantar cap model ni sistema i, per molt que hagin guanyat algun títol domèstic, és obvi que no és el camí, ja que acumulen més d'una dècada sense cap final europea.
La diferència entre el Barça i el Madrid des de fa anys és de maduresa. Aquí fa temps que ens va quedar clar que volíem guanyar, però no de qualsevol manera. És més important el com que el què. Perquè el temps ens ha demostrat que un cop escollim amb encert el camí, és qüestió de temps que ens porti a la fita. I no ens enganyem, el futbol no deixa de ser un reflex de la societat. Políticament aquí també fa temps que som més madurs. I per arribar a la fi del camí, diguem-ne Ítaca, també ens preocupem pel com. I ho debatem i ho cuidem. En temes de país, com en el futbol, no ens agrada ser només resultadistes.
