DES DE LA CASTELLANA

Confiats i sobrats a Madrid

Florentino Pérez comença aquesta temporada amb la tranquil·litat que buscava els últims 12 anys. Per fi ha tornat a guanyar la Champions, l’obsessiva décima. I l’ha guanyada ell, no en tingueu cap dubte, ni Ancelotti ni Sergio Ramos. Així ho va demostrar quan l’endemà que Casillas l’aixequés a Lisboa, el president en persona i en solitari va ser l’encarregat de portar-la al museu del Bernabéu davant el testimoni de tots els mitjans. A Can Barça, per exemple, quan es guanya un títol el porten al museu el president, l’entrenador i el capità. Al Madrid, només Florentino.

I amb la legitimitat de la victòria ha fet i desfet al seu gust: ha fitxat un porter perquè no li agradava la disputa entre Casillas i Diego López; ha pagat el gust i les ganes pel millor jugador del Mundial i ha acceptat el suggeriment del seu tècnic de fitxar un tal Kroos. Tres canvis que considera suficients per a l’objectiu d’aquesta temporada: el sextet.

Tot i que l’any passat van llençar la Lliga, van guanyar la Copa en els últims minuts davant d’un Barça en decadència i la Champions se la van endur amb un gol de cap en el temps afegit de la pròrroga, ara s’han envalentit i van de sobrats. Es veuen arrasant aquest curs i no veuen rival en cap competició. Es riuen del Barça de Luis Enrique i d’un Messi acabat; i a Europa només temen mínimament el Chelsea, perquè, esclar, Mourinho continua sent el seu estimat Mourinho. Però el Bayern ja el van golejar i la resta d’equips no fan ni ombra al totpoderós equip blanc.

L’eufòria que es viu a Madrid és desmesurada. Exagerada. Es veuen capaços de tot, d’igualar el Barça de Guardiola i guanyar sis títols en un mateix curs. De moment ja van sumar el primer davant del Sevilla i ara esperen el segon contra els seus veïns de l’Atlètic. No tenen fre, la prepotència que sempre els ha caracteritzat ara està corregida i augmentada. No parlen de cicles en el futbol, sinó que la història del futbol és el Madrid, i simplement, s’han permès una dècada de descans.

Però, evidentment, la realitat és una altra. Esclar que ho poden guanyar tot, però en el futbol tot és imprevisible. Guanyar és molt difícil, molt. De fet, ningú ha sigut capaç de guanyar dues Champions seguides. I, esclar, també volen batre aquest registre. Però no tot és tan senzill, i si per casualitat les coses no van com es pensen en la Lliga o sobretot a Europa, la caiguda pot ser duríssima. Perquè com més altes són les expectatives, com més amunt ets, més mal et fas en la caiguda.