Cristiano i Zidane, els vencedors
La Champions té aquestes coses. Que tot i ser un campionat curt és transcendental. Et porta a l’infern o a la glòria, difícilment es quedarà en el terme mitjà. Aquesta setmana ho hem pogut veure clarament en el partit del Reial Madrid a París. Hi va haver dos triomfadors i uns quants derrotats. Comencem per aquests últims.
Tot i que no hauria de ser cap sorpresa, novament Emery va sortir com a perdedor. Pot acabar la temporada guanyant quatre títols, però caure eliminat a vuitens de la Champions, i gairebé sense mostrar oposició, el pot acabar sentenciant. Verrati, Alves o Mbappé serien alguns dels jugadors que quedarien assenyalats per diversos motius.
I en l’apartat de triomfadors n’hi ha dos que brillen amb llum pròpia. Per un cantó Zidane. El tècnic ha estat molts cops culpat dels mals del Madrid a la Lliga i a la Copa, però en canvi a la Champions sobreviu a empentes i rodolons. Es va classificar segon a la fase de grups, li va tocar un equip fort a vuitens però l’ha superat amb solvència i eficàcia. Perquè l’aposta de l’onze inicial porta el seu segell. Va confiar en qui creia millors, va deixar Bale i Isco a la banqueta i va apostar per Asensio i Lucas Vázquez. És a quatre partits de la tercera final seguida. Espectacular.
I gran culpa d’això també la té Cristiano Ronaldo. Sap que físicament no està en el seu millor moment perquè l’edat no perdona, però sap mesurar perfectament les forces. Es regula per poder rendir al màxim en els partits de Champions, sobretot en els de la segona fase. La temporada passada li va servir per ajudar l’equip a guanyar la competició i en aquesta segueix el mateix camí. Algú li devia dir que per guanyar la Pilota d’Or n’hi ha prou lluint-se en els partits europeus i porta 22 gols en els últims 13 partits. Espectacular.
Amb la Lliga perduda i la Copa tirada, el Madrid s’ho juga tot a una sola carta. Tot i que, després de guanyar dues Champions, segurament en tindrà prou arribant a semifinals i que el Barça no la guanyi per donar per bona la temporada. Perquè són vasos comunicants i l’èxit d’un sempre és el fracàs de l’altre. Ara, a més, la pressió és en mans dels blaugranes, que han de superar el Chelsea i passar a quarts si no volen estar al nivell de fracàs del PSG. Perquè les competicions estatals estan molt bé i té molt mèrit guanyar-les, però el món es mira la Champions amb uns altres ulls i és el trofeu més volgut per tothom. Això és així.
