La Lliga s'ha convertit en una competició bipolar entre el Barça i el Madrid. No només perquè són els únics candidats a guanyar-la, sinó perquè les comparacions són constants i innegables, a part d'odioses. Si el Barça té Messi, el Madrid ha de tenir Cristiano. Si els culers ara porten Neymar, els blancs han d'aconseguir Bale, costi el que costi. Però últimament aquesta dualitat també s'ha traslladat als tècnics. Hem assistit a uns anys de crispació màxima amb Pep Guardiola i José Mourinho. Ja no es tractava només de guanyar al terreny de joc, sinó que el partit s'allargava en les rodes de premsa. Arran d'això, les televisions i ràdios s'afanyaven a donar-les en directe i gairebé eren més interessants que algun partit, o almenys així ho demostraven les audiències. Recordem aquells "por qué" de Mou o "el puto de amo" de Guardiola igual o més que un gol de Messi o una aturada de Casillas.
Però aquest nivell de tensió era tan elevat que tant el de Santpedor com el de Setúbal han acabat esgotats i han hagut de canviar d'aires. Guardiola cap a Munic, amb un any de descans a Nova York, i Mourinho direcció Anglaterra. I el destí, tant cruel com divertit, els farà creuar-se a la Supercopa europea.
I aquí, mentrestant, hem canviat d'estil. El Barça, obligat per les tràgiques circumstàncies, ha apostat per un argentí amb verborrea fàcil i amb els conceptes molt clars. I a Madrid l'escollit és un italià panxacontenta amb un palmarès semblant al de Mourinho, però amb formes antagòniques. A les rodes de premsa s'espera una tensió rebaixada, que el futbol agafi el protagonisme. Que l'important és el que passi al camp i no el que es digui fora.
Gerardo Martino i Carlo Ancelloti comencen una temporada amb els mateixos objectius. Intentar guanyar-ho tot i fer un futbol que compleixi les expectatives de les seves respectives aficions. Esperem que no necessitin cortines de fum ni frases fora de to per distreure l'atenció perquè al camp no són capaços de fer la seva feina.
